IDENTITAT SONORA

Se li feia estrany passejar tot sol pel poble després de passar els primers anys de vida al camp, acollit per una família que no era la seva però que en va fer la funció, tot proporcionant-li el caliu de la llar desitjada. La seva mare, passats 8 anys d’aquella gestació oculta, es va veure en cor de pujar-lo tota sola, amb l’abssència d’un pare misteriós que havia deixat molts interrogants oberts. El vailet, sense ser-ne encara conscient, se sentia orfe de certes coses i deambulava perdut pels carrers estrets del nucli antic de Ripoll.
No va saber identificar el xiscle de les canyes que omplia la plaça tot marcant el compàs del tot-som-pops. Encuriosit, es va submergir enmig de les rotllanes de balladors, buscant l’origen d’aquell so seductor. De sobte, com una aparició, es van mostrar davant seu 11 músics proveïts de diferents instruments, molts d’ells desconeguts. En un primer moment va pensar que el contrabaix, a causa de les seves dimensions, era el principal responsable d’aquella impactant sonoritat. Anava errat. Quan la tenora va deixar anar la potència de la seva expressivitat, tot sacsejant-lo per dins, transportant-lo més enllà de la plaça, del poble, dels sentits que el mantenien aferrat a terra, l’Eudald va entendre que havia trobat allò que ompliria el seu buit existencial: la música de cobla.
La culminació d’aquesta descoberta va tenir lloc a l’Aplec de Calella on va poder impregnar-se fins a la medul·la de la substància de la sardana. No havia sentit mai res tan profund, tan existencial i embriagador alhora. No només era aquella melodia captivadora projectatada pels músics en la seva màxima esplendor, era una congregació de dansaires oferint culte a la música d’arrel del seu país.
Passats els anys, l’Eudald forma part d’una rotllana de balladors envellits que veuen com la pèrdua d’adeptes fa perillar la continuïtat d’aquesta dansa. La seva essència però, es perpetuarà a través de la música que els identifica com a poble català.

“Dona d’aigua”