I ENCENC EL DIA

Jo als meus néts i nétes els dic que no es deixen fer la traveta, que siguin forts i lluitadors, ai però la vida es tan crua, n’he vist tants que volen manar i manar, i fer la guitza als altres. Lluiteu i si caieu, aixequeu-vos, sense mandra. En vam aprendre de lluitar, vam lluitar tantes coses i en vam guanyar moltes, però, ahaha, sempre estan els de la traveta. Doncs avui camino per la platja, encara que la cama em faci “xriic”. I després estan els amics, que sort d’això.
A la nit em tapo bé i els dic als monstres de sota del llit que se’n vagin a la merda.
Estic caminant per la platja avui, els pensaments del matí em fan bé. M’ajuden a oblidar-me del ressentiment inoportú de la vetllada passada. Cada matí es diferent, cada pas de mil vides viscudes i escoltar l’arribada de les ones per tornar-se’n a anar i tornar a venir, boges de moviment, com jo. I van dient:
“Maleïda esperança, que sense tu no seríem res”.
“Benvolguda vida, que no tinc espai per explicar-te”.
“T’estimo present, encara que ets fotut com tu sol”.
Arribo a l’aigua. Em vull veure reflectida a les ones nua i amb els cabells llargs, blancs, plens de vida i de broma. Però les ones retrocedeixen abans que pugui arribar a dir-los qui sóc i que faig allí. I les vaig a buscar fent un sender imaginari que arriba al palau del rei Neptú i li parlo a l’aigua perquè li enviï un missatge que diu: “Sóc la reina dels set mars!”. Hi vaig entrant fent zig-zag per esquivar les ones més cridaneres, i em capbusso, i se’m treu la pell per aparèixer la cua d’escames i els pits nus amb un collar de coral. Puc nedar a qualsevol racó del món. Em faig amiga d’uns peixets de coloraines. I els explico contes de la terra, de com hi ha penya que els embruta el mar, i es mostren sorpresos i decideixen fer un consell per parlar-ne, de la brutícia, dels ofecs via aleta, i de les ganes que els de les travetes posin seny.
M’acomiado i me’n torno a terra, a seguir amb el somni-lluita que vaig començar fa 70 anys.


Autora:M