HUDA

La cara se m’estava remullant, s’anava hidratant de mar salat. I a la boca hi tenia aquell regust ressec de no haver menjat res des de feia una eternitat. El cap, protegit amb el vel, descansava damunt dels genolls arrupits cap al meu pit formant amb la resta, infinites muntanyes de genolls que no es podien estirar perquè la pastera no donava per més. En aquell silenci de nit, el meu pensament corria cap a la cara del meu pare, el vell savi de qui ho vaig aprendre gairebé tot. Ara enterrat sota aquell xiprer d’Alep. El rostre de la mare em venia com un flash, sense definició. Restaria en algun racó de la nostra llar, tan gran, tan plena abans i tan buida ara. Envoltada d’ametllers que traurien la flor sense adonar-se que el país ja no és el que era. Les ametlles no les recolliria ningú, ni tampoc les olives, ni les taronges, ni els festucs... La guerra s’havia ficat dins del fons del nostre patrimoni agrícola, també. I la riquesa aconseguida la malbaratàvem en un viatge que, potser ens portaria a destí, potser ens portaria a la misèria, potser ens portaria a la mort...
L’Ayman estava al meu costat, sentia els seus sospirs i el Redowan ja dormia, pobret! Amb el cap damunt dels genolls.
De cop, un crit va esbotzar els meus pensaments nostàlgics i en aixecar la mirada, vaig veure que tot trontollava. Efectivament, potser ho havíem llençat tot per la borda.
En un instant el Jakob va posar calma enmig de tot aquell desgavell d’ones embogides que se n’anaven enrabiant cada cop més, com la pastera i els seus ocupants. En el moment que anàvem a endinsar-nos a l’aigua, una barca salvadora s’apropava saludant i donant ordres amb el megàfon: “WE ARE OPEN ARMS”. Els braços dels salvadors ens envoltaven i ens endinsaven al vaixell que era l’antítesi de la nostra enfonsada pastera.
Em dic Huda i ara estic amb una quarantena més de refugiats a Berga, esperant tenir tots els papers amb ordre per poder viure una vida digna després d’haver passat aquest viatge de malson fugint de l’espantosa guerra.