EL DIA QUE VA MORIR ELL

Tan petit com era i quan entrava a la discoteca ho omplia tot. Tots deixàvem de parlar en sentir-lo perquè ell sempre en tenia alguna per explicar-nos millor que la nostra. Amb les seves extravagants vestimentes ens estava dient que la moda era ell. No la seguia, la creava. L’amor se li notava a la mirada. Mostrava reverència per qui apareixia lligat a ell, l’actor de moda pel qual moltes dones perdien el cap i que el va fer sortir de l’armari en aquella època en la que ningú en sortia per por i repressió. Formaven un tàndem de dependència-independència difícil de descriure però amb una estimació fora del corrent. Es posés on es posés, era el centre.
Amb la mirada encesa i somriure allargassat em va etzibar:
- Avui estic molt content. Estic tan lligat a la història de la Cleòpatra que gairebé em fong amb ella.
- Mira, em fas una enveja! Se’t veu tan feliç! – li vaig respondre sincerament.
Ens va començar a explicar l’episodi de quan la Cleòpatra entra en atac de gelosia en assabentar-se que Marc Antoni té una altra parella i s’anava posant a la pell de la reina i amb cara desencaixada ens declamava els diàlegs i semblava que es tragués bels mentre la còlera anava in crescendo i tots estàvem silenciosos esperant el final que no arribava com si fóssim una colla d’infants envoltant l’avi que explica el conte.
Tot sovint em deixava llegir paràgrafs de la novel·la amb la qual es volia presentar al Premi Planeta i no li podia fer cap esmena. Tot estava perfecte. Em feia venir unes ganes immenses de culturitzar-me amb els clàssics i de viatjar Egipte. Com estimava Egipte!
Una nit va entrar a la discoteca carallarg, sense ganes de parlar, sense el seu amor... Tots temíem el pitjor perquè era la nostra brúixola i no volíem perdre’l en un atac de egoisme o de altruisme. No ho sé ben bé però volíem seguir escoltant les seves anècdotes. No va poder ser . Es va endinsar en una gran depressió. El desamor el va matar al mateix temps que tancaven el Bocaccio per sempre.