L'ESTIU DE L'AMOR

Vaig prémer el pom de la porta i amb força la vaig obrir per traspassar des del carrer, on dominava la grisor franquista encara que fos clar, a la foscor de la discoteca, que el meu germà havia batejat amb el nom de l’autor italià dels contes més eròtics que s’havien escrit fins al moment. Allà dins hi havia un altre món, es respirava llibertat i l’ambient ens permetia somniar a tota la colla.
Entre la nebulosa de la fumera va aparèixer, com cada nit, l’Agnès. Anava vestida tan diferent de totes que els objectius de les càmeres del Pere i la Maria es disputaven el millors primers plans i entraven en una competició de clics per a veure qui s’emportava el premi de la millor instantània.
D’on hauria pogut treure aquell barret amb prominent copa i amb l’ala tan ampla que amagava l’espectacular rostre com si s’hagués avergonyit de sortir del seu amagatall? No era ni un panamà, ni bombí, ni de campana, ni pamela... A on podia haver comprat el mini vestit setinat amb incrustacions que semblava que l’havien esculpit per a ella? Tots la miràvem amb estupefacció mentre anava marcant els passos amb les botes que li arribaven a mitja cuixa. Era la musa. De fet, el meu germà l’havia fet immortalitzar en un gran pòster, de pla mitjà, només vestida amb els logotips de la discoteca estampats al seu cos.
El ritual havia començat amb les discussions de la feina, de la política fins que ella va prendre la paraula:
- Cada dia parleu del mateix. Teniu molt bons arguments però jo opino que hem d’internacionalitzar la nostra protesta. Per què no anem a San Francisco aquest estiu?
I li vam fer cas. Ens havíem de deixar de tanta teoria i vam anar-hi a protestar juntament amb centenars de milers de joves, als que ens unia anar contra les guerres i contra el sistema.
L’Agnès va connectar amb molts joves. Nosaltres la miràvem com si fos el nostre estàndard. No sabíem imitar-la. Escoltàvem la Janis Joplin, el Jimi Hendrix mentre pensàvem:
Gràcies a ella hem participat a l’Estiu de l’amor.