CASCADA A LA VISTA

No era la primera vegada que tenia problemes amb el meu cristal·lí de l’ull esquerre. La solució, ara, era intervenció de cataracta. Els anys no passen en va. Així doncs, em trobava al quiròfan escoltant les paraules del meu oftalmòleg argentí, que s’allunyaven com si fossin una veu d’ultratomba al mateix temps que començava a sentir el soroll estrepitós de l’aigua. Estava sota unes boniques cascades, que m’anaven humitejant el cos com si s’impregnés de gebre i una mà càlida, suau i experta m’anava eixugant fins l’última gota. Resseguia amb la meva mirada la molsosa mà fins arribar al musculós braç i trobar-me amb la cara del Ricardo Darín, massatgista expert sota les cascades de l’Iguazú. Es va apropar a la meva orella per xiuxiuejar: “Estava pensant que la cosa va bé entre nosaltres”. Vaig tornar a quedar xopa i ara no sabia si l’aigua provenia dels esquitxos o dels meus porus. Estàvem enmig d’un verd obsessiu, de falgueres gegantines, en el lloc on sempre havia volgut viatjar: Argentina.
En un obrir i tancar d’ulls, em vaig trobar a la popa d’una barca al mateix riu Iguazú. Entre els esquitxos que es formaven quan les pales dels rems entraven i sortien de l’aigua, entrellucava uns braços musculats que es movien a un ritme ferotge, que sortien d’una esquena tan ample que no em deixava divisar on anàvem. Aquell cos em donava seguretat. Es va girar per mirar-me i picar-me l’ullet: era el Che Guevara. L’endorfina, l’oxitocina i la serotonina campaven pel meu cos com no ho havien fet mai. Mentre, anava observant la riba i apareixien centenars de dones, unes posades al costat de les altres, ben arrenglerades, amb els seus mocadors blancs al cap; eren les mares de la plaça de maig i l’Hèctor Alterio, enmig de totes elles, cridava “La ciutat és lluny, molt lluny...” Vaig recordar que aquesta frase la deia en la pel·lícula “Despertar d’un somni” quan el cirurgià, amb la cara triomfal del Messi quan fa un gol, em deia: “Només t’hem adormit l’ull i t’has adormit del tot”.