BCNegra

Arriba amb puntualitat britànica. Aquest taxista s’assembla al Bruno Antony d’Estranys en un tren, penso mentre m’agafa la maleta. Guapo, seductor i amb tèrbol interior. Amb mirada incisiva, punyent, a través del retrovisor fins que les nostres mirades es creuen i, per dissimular, em fa la pregunta de cortesia: L’he fet esperar gaire? Li dic que no i miro a través de la finestra els cumulonimbus que creixen amb ganes i sembla que vulguin aterrar com l’avió que m’acaba de deixar al Prat. El vent mou arbres, palmeres, plàstics, papereres i tot està tan gris que em recorda les aquarel·les d’en Turner. Ell, que se n’adona de la meva inquietud i m’etziba: No s’espanti. Ens acaba d’arribar l’Hortense, que no fa gens per una ciutat mediterrània.
Condueix tan a poc a poc, que no crec que pugui arribar a la recollida del premi Pepe Carvalho. Se m’està fent un nus a l’estómac en el moment que el taxista em diu: El senyor Carlos Zanón estava molt enfeinat amb la celebració del centenari de la Patrícia Highsmith i per això no ha vingut.
Aquest Bruno Antony de pa sucat amb oli, potser em vol posar gelosa i no sap que jo també soc admiradora de la Patrícia. Trenca el silenci una cançó la tornada de la qual és “No me importa morir” amb una melodia que vol ser alegre, com si el cantant estigués jugant amb la mort. I quan sento l’últim “No me importa morir”, el taxista em diu amb veu sorneguera: Sra. Joyce, ja hem arribat. Vaig cap a darrera al portaequipatges per controlar-ho tot i quedo corglaçada en veure una destral. Penso: Aquest deu haver llegit el meu “Rei de piques”.
Quan entro a l’hotel, m’allibero del maquiavèl·lic taxista, entro a l’habitació i en obrir l’armari, la segona destral del dia. En despenjar el telèfon, no hi ha línia i quan vaig a obrir el balcó, em trobo que no puc i la porta de l’habitació també està tancada. I arriba l’hora de l’entrega del premi. Es fa fosc i la Rambla queda tan negra des del balcó de la meva habitació que se m’acut la propera novel·la.