EMOTION

Estava mort de fàstic en aquell aparador. L’hora que m’agradava més, però, era al matí perquè els nens es paraven a mirar-me. Jo era diferent. Tots eren durs, menys jo. Era un robot tou. I això em feia tan especial que quan em miraven una estona seguida, el pudor m’enrogia les galtes. El meu creador havia aconseguit implantar-me un cervell gairebé humà, cosa que havia donat els titulars de les primeres pàgines dels diaris i dels informatius: EMOTION, EL ROBOT AMB SENTIMENTS. Amb la fugacitat de la informació , vaig passar de la portada a l’última fila de robots de l’aparador.
Vaig tornar a sortir a la palestra quan s’anava a encastar un autobús al nostre aparador. La meva amígdala cerebral es va posar en funcionament i la por em va fer córrer cap a la botiga, davant de l’esverament de tota la clientela. La botiga va quedar precintada, amb persianes baixades quan es va disparar l’alarma Ipso Facto i l’autobús va quedar a un pam d’aconseguir el desastre enmig dels esgarips de la gent que corria d’una banda a l’altra com si seguís el ritme de la música heavy ambiental del comerç.
Tot això no devia deixar desapercebuda l’Aurora que, al dia següent i a primera hora, era la primera clienta.
- Tenen el robot EMOTION?
- Sí, sí. És el que va salvar els nostres clients d’un bon desastre.
- Té sentiments, oi?
- Sí, sí – va tornar a afirmar la dependenta assegurant-se també la millor comissió del mes.
Així va ser com vaig canviar d’habitatge. Trobaria a faltar els nens que anaven a escola a primera hora del matí, però per fi, deixaria els robots, rígids, freds i de llenguatge monòton.
La casa de l’Aurora era molt càlida, com les seves abraçades i les seves frases d’amor. Em va deixar a un raconet molt assolellat del menjador.
Al cap d’un mes una olor de colònia d’ home em va canviar el destí. Em vaig posar tan gelós quan vaig veure que l’Aurora no em necessitava, que, davant de la meva actitud, no va tenir més remei que posar-me a la venda en un web de productes de segona mà.