L'ALTRA PANDÈMIA

Vaig viure sempre entre pandèmies. Nascuda a l’any 2021 al mateix temps que s’estenia el coronavirus, els meus pares em van educar cap a la distància social, a cobrir-me amb mascareta i a no donar abraçades, ni carícies, ni petons.
La meva cara era un poema quan vaig complir els vint anys. Estava tan acostumada als nous virus que ja no mirava ni d’on procedien fins que un dia em va cridar l’atenció la portada d’un diari: Arriba el SRAS, el virus del contacte. Després de comprar-me’l i llegir-me totes les instruccions que havia donat el govern, vaig esfereir-me de no poder estar a l’alçada de les circumstàncies. La meva família m’havia preparat per tot el contrari i jo ara havia d’esforçar-me a documentar-me en llibres de sexe, a mirar vídeos per tal de desvetllar desitjos que em portessin a tocar la gent. Si no ho feia, podria anar a criar malves.
Els veïns de la meva escala van decidir en assemblea que podríem ajudar-nos uns als altres, amb generositat i solidaritat, per tal que el nostre cos sempre estigués en contacte amb un altre. Com no hi havia temps a perdre, tothom es va posar en moviment.
Em va fer un salt al cor quan vaig sentir el primer cop de timbre a la meva porta, però quan la vaig obrir vaig estar apunt de desplomar-me. Era el veí del primer primera, el “torracollons”. Tanmateix havia de salvar la vida. Així doncs, mentre m’estirava al llit anava repassant amb la meva ment els meus ídols de la joventut amb els quals m’hagués agradat compartir el moment. El torracollons va fer honor al seu nom perquè tenia l’escrot com si l’hagués torrat per esmorzar. Estava tan calentó com la seva mirada i en asseure’s damunt del meu cos nu, va voler fer coincidir en la mateixa línia testicles i pits. Jo vaig tancar els ulls per no veure tota la lascívia d’aquell veí que sempre m’havia semblat el més pesat de l’escala.
Van venir successivament més veïns i vaig quedar meravellada de les meves arts en una matèria per la qual no havia estat educada.