UN SOMNI NO FET REALITAT

Vaig arribar al ritme de Satisfaction i mentre sentia I can’t get no, I can’t get no...vaig veure l’Agnès presidint el sofà en forma de C del que ens havíem apropiat cada vespre en aquell racó tan privat de la discoteca del meu germà.
Vaig seure al seu costat, després de moure els malucs al ritme del Oh no, no, no, hey, hey, hey i vam seguir les dues fent trontollar els malucs, tot i assegudes, fins que va arribar el Sergi, amb un cilindre llarg sota el braç que devia contenir els plànols de l’obra que tenia al cap en aquell moment. I amb l’energia de sempre va dir:
-Estic estupefacte!
Nosaltres dues vam entrecreuar mirades mentre jo li preguntava:
-Una altra creació al teu cap?
-Als meus plànols, voldràs dir- va contestar mentre treia acuradament el disseny del cilindre del que havia de ser un barri d’una ciutat francesa.
No m’ho podia creure. Era com un mag que quan li proposaven qualsevol obra, tocava amb la seva vareta els materials adequats, les distàncies necessàries, les proporcions edificables... fins que tenia tot el puzle. Convertia cada idea en realitat.
L’Agnès el mirava amb admiració fins que el Joan va irrompre entre nosaltres, li va agafar la mà i la va allunyar fins al mig de la pista. Seguíem amb els Rolling, però ara: Get Off of my cloud.
Jo seguia escoltant les convincents paraules del creador de l’hipotètic barri com si d’un somni es tractés. Però estava segura que a no tardar m’hi passejaria, l’observaria i podria olorar les seves flaires. I ell, amb la mirada il·lusionada em va preguntar:
-Creus que a l’Agnès no li hagués agradat més seguir escoltant el meu projecte que ballar amb el Joan?
Quan li vaig fer un moviment d’espatlles la seva mirada va perdre la brillantor, que només va recuperar quan ella va tornar en el Don’t hang around cause two’s a crowd on my cloud, però en quedar arraconada a l’extrem del sofà i entre els braços del Joan, el Sergi em va dir a cau d’orella:
-No tots els somnis es fan realitat.