EL VIRTUÓS DE LA GAUCHE DIVINE

El vas mig entelat em feia endevinar que la temperatura havia trastocat l’atmosfera del local. L’Agnès havia arribat feia estona atraient les mirades masculines que, en aquell temps, estaven tan reprimides com la dictadura que ens estava governant. L’intel·lectual, el Martí, s’havia guanyat bé el còctel que li acabaven de servir després de treballar des de bon matí en tres treballs diferents: de cronista, de novel·lista i de crític de cinema. El seu front gotejava com la seva copa. Era l’estressat del grup gràcies que tenia l’art de confegir les paraules amb una saviesa tan fora del corrent, que quedava molt esnob dir que t’havies llegit algun dels seus articles. El Miquel el mimava molt per dulcificar el seu materialisme, que l’havia portat a tenir una bona quantitat d’empreses, entre les quals hi havia la mateixa discoteca on ara érem reunits.
A mi m’interessava molt aquell ambient per anar confegint les meves novel·les, els personatges de les quals eren ells, els de la colla, sense que ho poguessin sospitar, ja que exagerava els trets tant com podia perquè no em descobrissin a l’hora de llegir-me.
Va aparèixer a les 10. Es va fer el silenci quan va treure la seva guitarra de la funda i va començar a acariciar les seves cordes en el precís instant que la música enllaunada desapareixia. Tot de cop el Joan es va posar a cantar la meravellosa cançó farcida de frases revolucionàries, que ens posaven la pell de gallina. A part de bon cantautor tenia la fortalesa d’expressar el que els altres reprimíem.
Els aplaudiments es van trencar quan algú va dir: la bòfia.
El local es va anar omplint de grisos mentre anava repassant tots els de la colla i em vaig adonar que en Xavier no hi era. Van emmanillar només el Joan perquè era el que sabia fer millor les coses i era envejat per molts, entre ells, en Xavier. Teníem un secreta dins de la colla? m’anava preguntant mentre veia com sortia emmanillat entre grisos el protagonista de la meva propera novel·la.