CUIDA'T

El dia que el meu germà em va comunicar que volia instal·lar un gimnàs, no podia sortir de l’estupefacció.
-T’ho has pensat bé?
-Ho tinc tot planificat.
-O sigui, que de la discoteca a la nit amb tota la logística que de mica en mica ens va prenent la salut, passarem al gimnàs per posar-nos catxes. En un dels meus llibres això figuraria com un oxímoron: discoteca-gimnàs.
- A EEUU estan fent la primera pela amb els gimnasos. La gent hi va diàriament, com qui va a comprar pa.
L’arribada d’en Xavier ens va fer acabar la conversa. Realment estava fet un adonis. El seu físic havia canviat radicalment: els pectorals se li marcaven sota la camisa i els bíceps volien aflorar sota les mànigues al mateix temps que els quàdriceps li feien marcar tota la cuixa sota els texans tan arrapats de la part superior i acabats en una folgada campana, propis d’aquella època.
La dèria d’instal·lar el gimnàs per part del meu germà la vaig comprendre ràpidament. Segur que l’objectiu no era fer més salut, sinó fer més caixa. I l’espot publicitari el teníem al davant: el Xavier, que era el rei de l’activitat física.
Al cap de dos mesos al gimnàs CUIDA’T, dirigit pel Xavier, hi havia més clients que a la discoteca i l’Agnès hi havia quedat tan enganxada com del seu director, cosa que va provocar que el Martí es posés gelós.
Aquella última nit de l’any 1969 vaig veure la desesperació en la mirada de l’intel·lectual de la colla, el Martí, que no podia entendre com l’Agnès havia passat de l’admiració per les seves dissertacions a la dels abdominals del culturista de la colla. El feia capaç de qualsevol cosa i això em va fer seguir-lo amb la mobylette, a la sortida de la discoteca.
Va parar el cotxe davant del CUIDA’T i amb una brotxa va anar empaperant tota la façana. Jo estava cohibida en el xamfrà esperant que no em veiés. Va marxar com una fletxa i de seguida em vaig apropar. L’escrit era incendiari, era una arenga en contra de la pràctica de l’esport, l’antítesi del Mens sana in corpore sano.