AMB PANY I FORRELLAT

Entro a casa esverada amb bosses penjant per tots cantons, llibres que se’m despengen dels braços i la bossa de mà, de l’espatlla; que, a la fi va a parar a terra. M’estremeixo en veure els llums tots oberts i que un silenci sepulcral contesti a la pregunta: “Que hi ha algú?” Repasso i indago per la cuina i el menjador i, tota esverada, al final m’introdueixo a l’habitació i m'esglaio en veure un home mig ajagut al meu llit:
- No t’espantis- em diu amb veu tranquil·la- Soc el Futur- i es posa dret al mig de l’habitació.
- Ah, sí?- li etzibo tota incrèdula- I jo soc el Present.
- Mira que ets molt afortunada. Pots preguntar-me el què vulguis- va seguint amb veu d’ultratomba.
El repasso amb la mirada de dalt a baix i m’acovardeixo en comprovar que la seva pell és arrugada i gruixuda com la dels hipopòtams. De mirada mig cluca, amb gran pes a les parpelles; amb mans venoses, arrugades i tacades. Amb clàssica vestimenta, sembla tret d’una altra època i ... en canvi, em diu que és el Futur, per estupefacció meva que mai he imaginat el futur sense forma de robot o de qualsevol màquina.
- Què hi fas aquí? Què vols de mi? Per on has entrat?
- Gaudeix de la meva visita. Vols saber què et passarà aquesta nit? Amb qui et trobaràs demà? Quants anys et queden de vida? De què moriràs?
- No, no i no. NO HO VULL SABER- crido nerviosa.
I s’apaguen tots els llums i quan els torno a encendre, on hi havia el Futur hi apareix un arbre ben estrany.
- Un arbre dins de la meva habitació? Ni que fos la protagonista d’un conte d'en Pere Calders.
Mentre miro l’arbre, com si m’hagués tornat boja, va canviant de colors com si les estacions passessin per ell cada segon. I rebentada, de tanta emoció, decideixo tancar l’habitació amb pany i forrellat. Aquest serà el meu secret perquè si ho expliqués, ningú em comprendria.