Història d'un autobus

Cada dia el mateix recorregut. Cada dia, algunes cares conegudes a força de compartir-hi aquests breus moments d'itinerari. Quanta feina de psicologia es pot fer en un autobús…

Al primer seient, sempre amb presses per arribar a destí, la universitària morena. No sé el seu nom. Te uns 20 anys, i estudia Dret. Ho se perquè algun cop he dirigit una llambregada als seus apunts, que es mira amb desgana. Crec que surt amb un professor de la facultat, o almenys es despedeixen amb molta passió quan ella agafa l'autobús. Que com se que es professor? No ho se, però la vida seria molt ensopida si no donéssim lloc a la imaginació, no creuen? El que sé del cert es que la dobla en edat i du anell de casat. Em recorden als personatges d'aquella cançó de Els Pets, que només cerquen una estona de cel dins l'infern de les seves vides. O potser no.

Al seu darrere, hi tenim al Balaperduda. Potser es diu Joan, o Miquel, o Kevin, o ves a saber, però per mi sempre serà en Balaperduda. Arrossega una motxilla esquitxada de records d'amistats i de moments, que, tot i ser a la seva motxilla, no son al seu cap. Puc endevinar que rere els seus ulls desenfocats hi ha massa festes passades de voltes, que el haixix ja no li serveix per ofegar aquesta angoixa que l'assalta cada dia quan es lleva i veu que ha de viure un dia mes. Triga a contestar quan li parlen, i els seus pares ja han demanat hora amb el psicopedagog de l'escola. Puc saber exactament que els dirà que el noi no vol la seva ajuda, i que fins que no la vulgui, ningú pot fer res per ell. Evidentment, no els ho dirà amb aquestes paraules. Però els pares d'en Balaperduda son gent d'estudis, i entendran el missatge general. Però hi ha una barrera més ampla que els anys entre ells i el seu fill. S'ha convertit en un estrany per a ells. I aquest estrany contempla com a simple testimoni com la vida se li escapa dia rere dia entre els dits.

Al fons a la dreta, sempre s'hi asseu en Sebastià. Als seus setanta anys, la viuda del seu fill només recorda la seva existència quan les seves reunions de negocis li impedeixen anar a buscar al net d'en Sebastià, el primer de la família en set generacions que no porta el nom del patriarca. A en Sebastià VI li va saber greu en el seu moment, però ara pensa que millor així, perquè no vol recordar al seu fill difunt, el setè Sebastià, cada cop que crida al seu net. La vida segueix, les dinasties es perden, i els vells han d'anar-se'n del mon. Es llei de vida, i ell ho sap, i el seu net, que l'acompanya, a vegades a la falda, a vegades al seient del costat, també ho sap, i cada dia se'l mira preguntant-se quan arribarà el dia en que el seu avi, aquesta figura semi-paterna que li porta records fugaços del seu propi pare, marxarà per no tornar mai més, igual que el pare. Sap què és la mort, però prefereix no pensar-hi, doncs no l'entén i això l'angoixa.

A vegades, darrere d'en Sebastià hi viatja una noia, una nena amb mirada abstreta i posat innocent que m'entendreix. Puc llegir els seus pensaments com si d'un llibre es tractés. Avui s'han tornat a veure, i Ell l'ha mirat amb curiositat. ELL!! El noi que li ocupa tots els somnis i pensaments. El noi que li produeix aquest formigueig per tot el cos que no sap explicar. El protagonista d'aquestes fantasies que l'assalten a totes hores, fantasies que l'atrauen i l'espanten al mateix temps. Fantasies on ella i el seu príncep blau es troben molt a prop, massa i tot. Però a ella no li fa res. Massa jove per ser conscient que sent una forta atracció sexual per aquest noi, només desitja poder parlar amb ell i que ell sigui tan tendre i atent com ella espera. Un bon exemple de somniadora a qui la vida probablement defraudarà. Però tan de bo no. Tan de bo.

Tots ells viatgen amb mi, i jo viatjo amb ells. Jo porto amb mi una part de cadascun d'ells allà on vaig, tot i que per ells no soc res mes que el vell autobus on ells es troben sense saber-ho, on passen minuts, o hores, preguntant-se sobre a on van, inconscientment. Jo ja no m'ho pregunto. Jo ho se, a on vaig. Cada dia la mateixa ruta. Fins avui.
Avui em despedeixo de tots ells, doncs els de dalt han decidit que per agrair els meus serveis havien de dur-me al desguàs per reciclar les meves peçes. Com diría el vell Sebastià, és llei de vida...