has vist volar la vida

M´ha agardat molt, i m'agarda el que dius de mi,
Adam.

Conec un lloc on el temps es para de cop, on pots sentir la vida sentint-hi dintre, com un esbart juganer que recorre el teu cos i et besa l'ànima, un lloc on pots escoltar l'ahir si vols, on pots contemplar el cel, la terra, l'espai, on el combat amb un mateix és incessant però fonedís, un lloc on no ets ningú i ho ets tot, on pots contemplar la vida desde dins. Fins i tot, volar.

Un dels poemes més preciosos que he llegit mai. Així de contundent t'ho dic. M'ha semblat talment sentir l'aire gresc fregant-me la pell mentre volava al ritme dels teus versos. I veia tots els ocells en estol flanquejant-me i les planures i les muntanyes dessota meu i el cel blau immens vestint-me a tot volt... Quin goig llegir-te! Escrius meravellosament bé! No paris!
Una forta abraçada!

El vol salvatge, lleuger i natural de la vida. La força de l'equilibri i del cicle vital amb la natura, contemplada amb ulls d'ocells, amb l'ànima plena d'ales.
Sentiments d'una bellesa captivadora, hem volat tots plegats per les precioses terres de Girona i ens hem unit al teu clam.
Aquesta unió teva amb la natura et dóna la possibilitat de capturar els seus sospirs, l'essència que et vincula a ella.

Moltes gràcies per compartir amb nosaltres tantes emocions, tanta màgia.
No deixis d'escriure mai...

Petons!

davant d'aquesta sentida demostració poètica, zoològica, botànica i gironina...
tens un vocabulari culte i saps usar-lo a mida... i fas de quatre ocells i un grapat de terra un paradís de pura poesia!!!
Bestial!
un petonàs i una abraçada!!!

...d'una magnitud que astora. Com pots ser capaç d'expressar a partir de la vida rugent el seu assetjament i fragilitat?

M'encises sempre. Gràcies pr escriure com ho fas.


D'altra banda, en una comentari teu em demanes que et recomani algun relat dels meus. Potser t'agradarà "El darrer naufragi", on creo una realitat dins d'uns paràmetres nous. O això pretenc.

Una abaraçada molt forta. M'enamores. No deixis d'escriure.

l'aufrany i marellengues que vol dir, t'ho demana una especialista en varietats dialectals mallorquines ...

no sol fer comentaris i manco de poesia, no en sé prou, però això no vol dir que no perdi calada de tot lo que escrius, m'agraden els teus poemes, i aixó ho diu una negada per la poesia que a les 2 de la matinada ha estat capaç de llegir el teu poema i ademunt ha gaudit de fer-ho ..

una aferrada

conxa

la naturalesa amb una sensibilitat i una capacitat d'observació envejables.
Interioritzes aquestes vivències i després el teu talent ens les retorna fetes poesia pura.

Els teus paisatges del Pacífic em captiven, però avui he estat molt content d'aquest vol fantàstic per damunt de Catalunya, de Girona (la meva província, bellíssima província).

També estic molt content de veure't en el rànquing de "més valorats". T'ho mereixes.
Gràcies pels teus amables comentaris i molts petons.

En la teva línia, un text deliciós.

Continuo dient que tinc enveja de les fotos que penges en aquest espai!

Com sempre i en la teva línea, una meravella de poema. Les paraules, el ritme, el que dius, tot tot i tot.

El meu barret navega pel metro. De tant treure-me'l front les teves lletres, ha caigut més enllà del paviment.

Com sempre, és un plaer llegir-te.

Una abraçada.
(m'ha fet molta gràcia això del novio. Si en trobo algun de plegable, creu-me que seràs la primera en saber-ho).

podrem contemplar totes les meravelles que ens ofereix la terra, la nostra terra, qualsevol terra... fins quan serem capaços d'apreciar, d'estimar, de viure els fenòmens naturals al nostre voltant, fins quan ens podrem seguir embadalint amb les mallarengures carboneres aprenent a volar... fins quan els nostres ulls podran admirar, més enllà de l'horitzó, la bellesa repartida, com petites gotetes d'amor i enyor, enmig de muntanyes i llacs....

Fins quan...? jo estic tranquila. Perquè els teus poemes i la seva bellesa ens ho recordaran sempre, la sensibilitat i la màgia de les teves paraules em dieuen que aquest "fins quan" té una resposta: fins que tu vulguis, fins que la teva poesia ens ho permeti.

Gràcies quetzcoatl per aquests regals tan meravellosos que ens fas. Admiro el teu talent, que ens vas deixant, miqueta a miqueta, en cada una de les teves paraules.

Una forta abraçada i moltes gràcies per tota la teva simpatia i tota la teva generositat a l'hora de comentar i de comentar-me... els teus comentaris són, alhora, nous poemes!

Un petonàs i....(com ho dius, tu?).... ah, sí!... una abraçadassa!

quina existència més simbiòtica entre ell i la terra, osonenca, catalana.
La nova Verdaguer!!