Hàbits saludables

Hàbits saludables

Contínuament li desitjava un bon dia i mai no em responia. La seva eterna expressió d’indiferència era una provocació i un desafiament sense precedents. Coincidíem a la mateixa hora al replà i persistia estoicament en ignorar-me. No era ni sord ni cec, perquè m’aguantava la mirada i, sovint, també la porta. Tot i la seva mudesa, semblava demanar a crits una batalla veïnal, però jo, pacifista i utòpic per antonomàsia i més orgullós que digne, vaig convertir la salutació corresposta en el meu projecte vital. 

Va passar el temps, i vam anar enfortint una relació totalment unidireccional. No sabia si seguia saludant-lo per arrogància, perquè estava rabiós i convençut que esquinçava la seva harmonia impostada, o perquè somniava que les meves ones vocals sociables enderrocarien aquell mur, descobrint-me la persona més meravellosa de l’escala. El cas és que confiava en la força de gravetat de la meva veu i, amb els mesos, em va fer provar noves ganyotes, entonacions i diccions que ni sabia que existien. Va potenciar amb escreix la meva creativitat i la meva fe en la humanitat. Cada vegada havia de sortir abans de casa perquè li dedicava més temps i recursos a l’escenificació, però no m’importava; ell treia el millor de mi. 

Aquell dimarts era el cinquè aniversari del meu activisme, i ho vaig voler homenatjar amb tota mena de luxes. Hi havia una comparsa de centenars de persones contractades per a l’ocasió, però aquell maleït matí ell va decidir portar la no reciprocitat a l’extrem, i no es va deixar veure més. Va ser un gir inesperat de guió que em va omplir per uns segons les reserves d’esperança, però finalment vaig saber que havia mort per mals hàbits. Detesto no haver vist abans que era un home poc saludable, i que encara ho era més de tossut. El seu epitafi va ser clar i català: “va traspassar per tenir el que sempre havia volgut: un silenci sepulcral”. Per què no m’ho va dir?


Pseudònim: Zenit