Germans

GERMANS

Eren dos germans, dos homes grans; vells. Vivien plegats en una casa als afores de qualsevol lloc proper. No s’havien casat ni tenien cap família viva.
A casa no es deien gairebé res, s’havien acostumat als gestos i es coneixien totes les virtuts del silenci.
Tenien un hort gran, antic i ple de nostàlgia. Quatre vaques, gallines, conills i una llarga filera de records que no servien per a res.
El més gran tenia una dèria: quan sortia de casa tancava la porta tres vegades, com si volgués demostrar que allò era seu, que era d’ells dos, només. A l’altre li costava dormir, el son no li venia fins gairebé a mitja nit. Es removia pel llit buscant estrelles i altres formes de llum, al final havia d’obrir la finestra per deixar entrar l’aroma dels boscos.
A taula s’asseien l’un davant de l’altre, sense dir res. Es creuaven una mirada trista i amable i amb això n’hi havia prou per saber-se.
La casa era feta de murs de pedra gruixuts com una fortalesa o com una presó de paper. La llar de foc, fosca com l’infern, il·luminava la sang de les ferides.
Estaven pendents l’un de l’altre. Si el petit algun dia es llevava tard, l’altre s’acostava a la porta per sentir-lo respirar. Feia l’esmorzar amb un somriure d’infant que amagava quan apareixia.
L’estiu passat, el petit, feia anar el tractor amb l’habilitat d’un malabarista expert, però aquell matí la son va poder més i de cop el tractor es va desbocar per un precipici i li va caure a sobre.
El gran va tancar la porta tres vegades i va anar a donar menjar al bestiar. Va afinar l’orella per sentir el tractor, però aquell matí d’estiu el tractor no sonava. Va córrer espantat fins on hauria de ser el seu germà i va patir l’espectacle del tractor sobre d’ell.
Es va estar a l’hospital nit i dia esperant que es despertés, que li fes un gest d’aprovació, que aquells ulls el tornessin a conèixer. Li agafava la mà, el pentinava, li donava silenci. La virtut purgativa de l’amor.
De tant en tant sortia al passadís a plorar.



Jordi Roig