Fulls Folls: 2 - El sopar és a taula

- El sopar és a taula!
- Ja vinc!
Però no hi vaig. Continuo escrivint, compulsivament, en una pantalla que ho absorbeix tot; fins i tot allò que no es pot dir, que no es pot dir de viva veu. Si ho digués, alguna de grossa en passaria en la meva tranquil·la, austera, controlada, equilibrada vida.
De vegades penso que escriure és com despullar-se, però això no és del tot cert, ja que tampoc ens despullem del tot quan intentem fer-ho, i sempre sol aparèixer entre els altres i la nostra nuesa, un vel de boira, una cortina de sorra o una discreta tovallola que ens cobreix alguna part del cos.
Sempre existeix una porta entreoberta que deixa veure l'exterior però que mai no s'obre del tot, com amb por de deixar escapar el que en la cambra roman temperat i a l'esguard de mirades indiscretes, o també per la por de que nosaltres, aprofitant l'avinentesa -havent-nos tornat un gat o un gos-, puguem escapar-nos i no tornar mai més.

- El sopar és a taula!
- Ja vinc, només serà un minut, un minut més!
Però no hi vaig. Sé que el minut es convertirà en un quart d'hora, i mentrestant podré escriure sense signes de puntuació tota una tirallonga de frases sense massa sentit.
I és que a mi m'agrada tant l'absurd discordant, el surrealisme decadent, la florida que es floreix, l'anacronisme embafador, la meravella en el seu punt d'extinció, tal com endevino que és la imatge que tinc davant meu des de fa dies i que no vol desaparèixer del tot, perquè arriba l'hora de sopar i aquest em priva cada dia d'acabar aquesta història:

Durant hores i hores sóc davant d'unes altes torres que no arriben enlloc, torres d'un castell de fum que brolla d'una imaginada pipa, mentre un tenebrós gòtic entre romànic i clàssic es va estenen pel terra i per les parets de casa meva.
Sé que quan per fi vagi a sopar, l'evidència dels arcs i les agulles em seguiran fins que sigui davant del plat. Em menjaré el somni, vet aquí, intentant esbrinar perquè el gòtic em té enxampada i em fa tremolar de por.

I seran patates bullides, algun batut de plàtan o confitura de maduixa damunt d'un pa tou..., tot el que sigui flonjo, de sabors i contrastos barrejats, és el que em menjaré imaginàriament mentre pujo fins a dalt de tot d'una alta torre sense finestres ni portes... i la nit es torna tota de foc.

- Véns o no véns?
- Sí, ja vinc!
I així acabo un altre inacabat, trist, frustrat, mediocre, inacceptable viatge cap a un dels meus escrits folls de debò... mentre em sento que em creixen els ullals i la nit em crida.