Fugint d’estudi

Un relat de: Magda Garcia
Dinant al cafè del poble, a El Torricó, en Joan veié les notícies de la televisió local mentre endrapava amb ganes el menú del dia. Boníssim pel seu gust. Una amanideta i un arrosset amb conill d’allò més gustós. I mentrestant, sota les imatges del televisor, passaven uns titulars que llegí en veu baixa:
“Localitzat dins d’un vehicle
el jove de Terrassa desaparegut fa tres setmanes,
després d’una persecució policial per la carretera comarcal 143
a l’alçada de Tamarit de Llitera, a Osca”.
A les imatges el noi es veié ensopit, caminant capcot, envoltat dels pares i la germana que l’esperaven a la comissaria de Tamarit. Semblaven alleujats i apareixien somrients, sense voler fer cap declaració als mitjans.
El cap de premsa dels Mossos d’Esquadra explicà a les càmeres de televisió i als micròfons de periodistes de diaris digitals desplaçats a aquesta localitat d’Osca, que el jove català havia estat localitzat gràcies a la col•laboració ciutadana. Estigué acompanyat en tot moment pel responsable de la Unitat de Policia Local de la Comunitat d’Aragó, sempre al seu costat.
La presentadora del telenotícies connectà amb la corresponsal que relatà que la persecució havia durat ben bé mitja hora. Explicà que els Mossos i la policia aragonesa ho veien com un èxit de coordinació dels dos cossos, tornant la connexió als estudis centrals.
En Joan, abstret i xocat per la notícia, anava ja per les postres. Assaboria un flam casolà ben bo, tot pensant interiorment en la fugida d’en Jan. Era un èxit per als policies, però un fracàs pel jove. I per ell. Perquè també se sentia part d’aquesta història.
L’havien tingut al cuartelillo sense dormir en tota la nit. Per això, ara que tot l’enrenou amb la policia havia acabat tenia tanta gana perquè no havia pogut sopar res de res el vespre abans. A primera hora del matí havia anat a deixar el cotxe al mecànic, per tal que li revisés els frens i la direcció, perquè de resultes de les estrebades amb el volant, havia quedat una miqueta tocat.
I ara, estava pendent d’una citació judicial que de ben segur li arribaria en els propers dies per haver acollit a un menor evadit. Però això a ell li importava ben poc. Estava molt satisfet d’haver-lo tingut a casa seva i d’haver-lo ajudat.
Havia tractat i conviscut amb en Jan durant les darreres setmanes i entenia perfectament per quins motius volgué centrar les seves energies d’adolescent en construir una nova vida tot i ser tan jove. Certament, s’havien entès molt bé perquè tots dos eren ànimes lliures, no volent dependre de ningú. En Joan pensà que l’ànsia d’independència, típica de la joventut, portà al Jan a voler-se desvincular dels pares, que constantment li deien i li repetien, què havia de fer. Volia dirigir el seu propi vaixell i prendre les seves pròpies decisions. Per això fugí. En Joan ho sabia del cert.
La fugida del jove havia estat un dit i fet. Decidit en un pim pam. Sense planificar-la prèviament. Ja no aguantava més tota aquella pressió i aquell sentiment de culpabilitat. Estant apunt de fer divuit anys, de ser major d’edat, la pressa li cremava per dins. Només li faltava poc més d’un mes! Havia d’aconseguir sobreviure com fos lluny de casa, fins al seu aniversari, sense ser descobert, i després ja ningú el podria forçar a fer res que ell no volgués. Es volia demostrar a sí mateix i a la seva família que era capaç de fer-ho!
Per això, en el moment en que marxà de casa seva, a Terrassa, buidà la guardiola, agafà la motxilla i hi posà un parell de mudes. Prengué la targeta del tren, el mòbil, el carregador, el raspall de dents i quatre coses més de primera necessitat. Posà el carnet de la biblioteca i el carnet jove dins la cartera. Comptà els diners. Uns tres-cents euros. Estalviats d’aniversaris, sants, nadals, reis i propinetes de la iaia.
Sortí del portal de l’edifici cap a l’estació anant per carrers egarencs poc freqüentats. A aquella hora del migdia no es veia quasi ningú. Tothom s’estava dinant a casa. Agafà el primer tren que arribà a l’andana i decidí colar-s’hi sense pagar per contribuir al seu pla d’estalvi. Els tres-cents euros li havien de durar, pensà.
Dins el compartiment del tren només hi trobà dos nois marroquins amb ulls tancats i rostres cansats, molt probablement després d’haver treballat dur tot el matí. També hi havia una noia llatinoamericana que mirava el mòbil i que de ben segur feia tasques de neteja o cuidava avis.
El ferrocarril l’estava allunyant cada vegada més de Terrassa. Mirant per la finestra, cap a l’horitzó, des del compartiment on ell s’estava, sol, es veia el cel, algun núvol però per sobre de tot, un sol radiant. S’estigué al compartiment durant quasi bé una hora, i en arribar a destinació constatà ser l’únic passatger del vagó.
El tren aturà el motor i per megafonia anunciaren que es tractava de la darrera parada. Sants Estació. No va tenir més remei que sortir a l’andana. Com que no hi veié cap vigilant de seguretat ni ningú de la companyia ferroviària, sense pensar-s’ho dues vegades, pujà en un altre tren que sortia vers una direcció desconeguda per ell.
El viatge durà unes tres hores més en les quals anà interioritzant que ara sí que s’allunyava veritablement de casa. Quan per megafonia digueren que el tren es parava en aquella estació, que era la darrera del trajecte, sentí un pessic a l’estomac.
Havia de baixar.
Travessà l’andana, entrà a l’edifici de l’estació i s’adonà que es tractava d’una ciutat de l’Aragó. Un indret desconegut per ell. Molta gent es concentrava a l’entrada, validant els bitllets. Se senti anar a contracorrent. I de fet hi anava. Era l’únic passatger que sortia, i sense haver pagat, mentre un munt de gent s’apressava a pujar al seu tren per fer l’itinerari en sentit contrari.
Sortint al carrer, fora ja del recinte de l’estació, un rètol indicava com arribar fins la biblioteca municipal. S’anà creuant alguns grups d’infants i de pares que sortien de les activitats extraescolars i tornaven ja cap a casa. Anà seguint les indicacions fins arribar a l’edifici de la biblioteca.
Un cop allà, utilitzà un dels ordinadors disponibles i aprofità per fer una cerca per internet. Volia saber què hi havia per aquella zona desconeguda i que ara seria el seu entorn vital durant els propers dies. Un cop ja tingué prou informació sortí de la biblioteca.
Caminà per un carrer peatonal i passant davant d’un forn artesà molt acollidor hi entrà i s’hi comprà una pizza (oferta del dia) amb formatge, ceba caramel•litzada i nata, amb trossets de pernil ibèric acabada de sortir del forn que va demanar li emboliquessin per més tard, junt amb una llauna de coca-cola.
Com que tenia gana i no havia dinat, s’assegué a una taula petita. I, allà mateix, menjà dues pastes de full amb poma i un cafè amb llet. Mentre berenava pensà que molt probablement ningú hauria descobert encara la seva desaparició. De ben segur que els seus pares havien tornat de treballar sense ni obrir la porta de la seva habitació. Mai ho feien. Com si ell no els importés. Només els hi interessava que tragués bones notes. Resultats. Volien resultats. Però d’ell, com a persona, no es preocupaven mai.
I la seva germana deuria ser a la seva, amb la música a tot drap, sense ni recordar que tenia un germà. Ella només vivia per ella. Per la seva estètica, les seves amigues i les seves xarxes socials. Sigui com sigui, per evitar tornar a sentir-se trist i incomprès es concentrà en ell. En el que estava experimentant.
I així fou que, un cop acabà de berenar, a l’entrada del forn trobà exemplars en paper del diari local que mirà amb atenció. En fullejar-ne un, hi veié que s’hi anunciava un càmping dins el terme. En prengué un exemplar. Pensà que potser hi hauria alguna caravana o un bungalow on podria dormir si tenia la sort de trobar-ne algun d’obert.
La sort l’acompanyà, perquè un cop sortí del forn, només uns metres més avall, un rètol publicitari del càmping en qüestió amb un mapa il•lustratiu indicava com anar-hi. No es trobava massa lluny. Hi arribà a peu al cap d’uns deu minuts. De fet era una mena de pàrquing de caravanes. Va acostar-s’hi prudentment i comprovà que no hi havia ningú a aquelles hores i menys essent fora de temporada alta.
Hi entrà saltant una tanca i anà comprovant els panys de les portes de les caravanes i bungalows. Finalment en trobà una mal tancada. Amb un palet estret i amb les seves claus de casa aconseguí obrir-ne la porta sense forçar el pany. Amb la llanterna del mòbil comprovà que era una caravana bastant nova, en bon estat. La veritat és que li resultà acollidora i la trobà molt neta.
Ja es feia fosc, però constatà que en trobar-se prop del carrer del darrere del pàrquing, amb l’enllumenat públic, els llums del carrer hi reflectien claror. La suficient per poder-se menjar la pizza i la coca-cola fora de la caravana, mirant els estels assegut a un muret. I fent-se a l’idea que estava a l’Aragó. Que ho havia aconseguit. Com que ja eren a finals de la primavera, i aviat serien a l’estiu, s’hi estava bé. S’estigué una estoneta fora gaudint de la seva primera nit de llibertat, però tot d’un plegat se sentí cansat.
Entrà dins la caravana i prengué una manteta primeta que trobà dins d’un armari, per si de cas refrescava durant la matinada. Tancà la porta, s’estirà, es tapà i es disposà a dormir. Descansà tota la nit, d’una tirada.
L’endemà al matí agafà el mòbil que havia deixat apagat, carregant-se en un endoll que havia trobat en un muret exterior. La primera cosa que li va passar pel cap va ser pensar en que bé que se sentia lluny de l’institut i de casa seva. Se sentia lliure. Ja no tenia aquella mena de cremor a l’estomac que havia sentit aquelles darreres setmanes.
Un cop es va haver rentat una miqueta gràcies a l’aixeta d’aigua corrent que hi havia fora i es va haver pentinat al lavabo petitet de la caravana va decidir tocar el dos. Ho endreçà tot bé i deixà la porta com l’havia trobat, tancada però no del tot.
Tornant al poble anà a un bar. Es demanà un cacaolat calent i un croissant. Esmorzà tranquil•lament i engegà el mòbil un cop esmorzat i ben tip. De fet, des que marxà de casa l’havia tingut en silenci i apagat durant tota la nit. En engegar-lo se li va acabar la pau i la sensació de llibertat. La seva mare. Vint trucades. Un munt de missatges de whatsapp advertint-lo que si no donava noticies trucarien als Mossos. Això volia dir que a hores d’ara ja l’estaven buscant. Jolines! Que curta havia estat la sensació de llibertat! Anà al lavabo del bar i un cop pagà, sortí al carrer.
Tornà a la mateixa biblioteca del vespre anterior. Consultà els diaris. De moment, cap diari digital deia res d’ell. Aprofità per mirar revistes i va estar-s’hi una bona estona. No tenia enlloc on anar. I mentre rumiava què fer, un senyor jubilat assegut a la sala de lectura se li adreçà, fent-li un comentari en relació a una revista de motos i a un model que hi apareixia fotografiat. Tots dos eren aficionats a les curses de motos i després d’una breu xerradeta es presentaren. Em dic Joan, digué l’avi. I jo Jan, digué el jove. Rigueren plegats en veure que quasi bé es deien igual, excepte per una lletra. En feren una mica de broma, reconeixent que els noms cada vegada eren més curts.
L’avi li preguntà quants anys tenia i ell respongué que disset. Li explicà que, quan era jove visqué la guerra i també la post-guerra. Això l’obligà a patir moltes mancances. En Jan tot escoltant-lo atentament pensà que ell també en sofria. Però no de menjar o de diners. A nivell intern. Dins seu. No se sentia del tot feliç malgrat tenir de tot. En Joan prosseguí dient-li que durant molt de temps sobrevisqué com va poder però que malgrat haver patit escassedat s’havia sentit feliç. Com si no hagués estat conscient de que patia carències. I rigué dient-li que la seva adolescència aleshores no es deia així, es deia joventut.
En Jan l’escoltà adonant-se que malgrat havien viscut a èpoques tan diferents, i pertanyien a generacions tan dispars, tot reconeixent que ara la vida no tenia res a veure amb la que descrivia l’avi, connectava molt amb ell. Per això en Jan li confessà què li passava. Li digué que s’havia escapat de casa. No aguantava més tanta pressió. Ara segurament l’estaven buscant els Mossos i d’un moment a l’altre l’acabarien trobant. En Joan li proposà anar a casa seva. Podria dutxar-se tranquil•lament i trucar la seva família per dir on era i esperar que vinguessin a buscar-lo. Així dinarien junts i es ferien companyia. En Jan acceptà de bon grat el seu oferiment.
Se n’anaren plegats de la biblioteca, tranquil•lament, al ritme d’en Joan. I pel camí en Jan se sentí a gust. Molt millor que durant els darrers mesos. S’adonà que compartir la seva angoixa amb aquest avi l’havia fet sentir comprès. Entès. Tret un pes de sobre. Era el que realment necessitava. L’havia angoixat molt sentir que defraudava la tutora i decebia als pares. Notant-se cada vegada més allunyat dels companys de classe. Eren d’aquests guais. Que agraden a tothom. Sobretot als pares i als profes. Que tot ho fan bé i que ho saben tot. S’havia sentit molt molt sol. Molt aïllat. Dins i fora de casa.
Parlar amb en Joan li aportà una gran tranquil•litat. Ara, conversant amb ell, veia que era normal tenir incerteses. A cada època n’hi ha. Li havia fet veure molt clarament. Amb les anècdotes i les peripècies que li confessà. Per això, perquè se sentia tan be, li digué a l’avi que fins que no el trobessin voldria quedar-se amb ell. No tenia ganes de tornar a casa. No volia rendir-se.
En Joan li digué que podia quedar-se amb ell tot el temps que volgués, a condició que truqués als seus pares dient, si més no, que estava bé. Si no volia dir on era que no ho digués, però no podia fer patir així la seva família. Aleshores en Jan envià un missatge a la seva mare dient-li:
“Estic molt bé. No patiu per mi”.
I així fou que durant unes tres setmanes en Jan l’estigué ajudant a l’hort, aprengué un munt de coses sobre la vida al camp, cuinaren junts, passejaren plegats i anaren a comprar a Tamarit un cop per setmana amb el cotxe d’en Joan. Als vespres, s’asseien al porxo, sopaven fora, cuinaven molts productes de l’hort i xerraven hores i hores. Xerraven molt. L’avi feia temps que no parlava tant. Aquells dies s’explicaren un munt d’intimitats. Parlaren de futbol, de motos, de dones, de novies, de les famílies, dels amics, de les mascotes, en fi....se sentiren be l’un amb l’altre. Congeniaren molt. I en Jan dormia a dalt de tot. S’estava a l’altell des d’on veia les sortides i les postes de sol.
Eren molt similars malgrat pertànyer a mons diferents. I justament quan ja s’havien acostumat l’un a l’altre i tornaven de comprar a Tamarit, per tercera setmana consecutiva, mentre circulaven per la carretera s’adonaren que un cotxe de la policia els seguia. Cada cop més a prop.
I, en Joan, de manera inconscient, i veient que la seva complicitat amb en Jan s’acabaria si la policia reconeixia al jove, accelerà com mai abans en tota la seva llarga vida. El vehicle agafà una velocitat endimoniada. Li sortí de dins. De molt endins. Es resistia a perdre’l. No volia que se n’anés de la seva vida. Se sentia feliç amb aquest noi que li aportà noves energies i que li omplí la solitud de la seva vellesa.
Per això, accelerant com si estesin dins d’una pel•lícula d’acció, circularen a una velocitat fora mesura durant una part del trajecte ple de corbes, amb les rodes xisclant pels derrapatges. Però arribats a una llarga recta el cotxe patrulla els avançà i els obligà a aturar-se. I la persecució, que durà uns minuts, acabà com el rosari de l’aurora quan els acorralaren amb diferents vehicles i en Jan hagué de sortir del cotxe seguint les instruccions dels policies.
En Joan es mantingué al seient del conductor, sense sortir, resistint-se a acceptar que tot havia acabat. Li sabia molt de greu que la complicitat d’ambdós arribés al seu final.
En Jan sortí de la cabina, s’identificà, i fou reconegut coincidint amb la fotografia que tenien els policies. Li digueren que no es mogués. Avisaren als Mossos d’Esquadra. L’havien localitzat. I li digueren que se l’emportaven a les dependències de la policia local.
Ell demanà poder recollir primer les seves coses a casa del Joan i així fou que anaren un cotxe rere l’altre fins arribar-hi. En Joan se sentia desfet. No volia que marxés però entenia que la seva família se sentiria molt feliç d’haver-lo retrobat.
Quan en Jan tingué totes les seves pertinences recollides agraí a l’avi tot el que havia fet per ell, la seva hospitalitat i també, perquè no, la seva reacció. L’haver volgut escapar amb ell de la policia. Segur que era un cartutx de joventut que li havia quedat sense cremar, a la recamara.
Es prometeren continuar donant-se notícies, s’intercanviaren les adreces i els telèfons i s’abraçaren molt fort. Molt. Tots dos estaven plorosos. Emocionats. I allunyant-se de casa de l’avi, des del seient del darrere del cotxe de la policia, en Jan s’acomiadà d’ell amb la ma una bona estona. I, mirant-lo des de dins del cotxe, i en veure’l cada vegada més lluny i envoltat de policies, sentí molta tristor dins seu. Li hagués agradat quedar-se molt més temps amb en Joan.
A la porta de la comissaria de Tamarit de Llitera, hi havia la seva família que l’esperava amb ànsia per tornar a Terrassa. I ell, en canvi, se sentia derrotat. Pensava en les dues setmanes que li mancaven per poder entornar-se’n a El Torricó sense haver de demanar permís a ningú i passar temporades amb ell.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Magda Garcia | 07-07-2021

    Efectivament volia reflectir les relacions intergeneracionals. Gràcies!

  • Pares, fill i avi[Ofensiu]
    Prou bé | 19-06-2021

    Una família que s'estimen. Uns pares que es preocupen, un fill que no vol fer patir i amarant-ho tot , la no comprensió, les distàncies , la dificultat de comunicació. Tot ho troba lluny amb un avi generós en acollir-lo i compartir el que no podia a casa, amb els seus. Amb el temps tots podran respectar-se i comprendre's, però ara en Jan ha de poder fer la seva i amb en Joan s'hi estarà bé. Molt bonic i real. Amb total cordialitat

  • Agraïments[Ofensiu]
    Magda Garcia | 18-06-2021

    Gràcies pels comentaris

  • Buscant el sentit[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 16-06-2021

    De la vida. Aquesta necessitat de fugir, si no s'enfronta a les seves realitats, el perseguirà sempre. M'ha agradat el relat, intens, humà i possible.

  • Identitat Inedita | 16-06-2021

    Gràcies pels generosos comentaris to both

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Magda Garcia

25 Relats

76 Comentaris

3180 Lectures

Valoració de l'autor: 8.53

Biografia:
He començat a escriure d'encà el confinament. M'encanta saber que heu llegit algun dels meus relats, que compartiu les vostres impressions i em satisfà que us hagin pogut interessar o fins i tot agradar. Em motiva a continuar fent-ho. Si voleu posar-vos en contacte amb mi podeu escriure'm a magda.garcia1964@hotmail.es.