FREQÜÈNCIA DEL SILENCI

La cabina de ràdio era un taüt de vidre il·luminat per llums fluorescents que xiulaven com insectes moribunds. En Jordi, amb els ulls injectats de sang i les mans encongides sobre la taula de mescles, va prémer el micròfon una vegada més. “Bona nit a tots els insomnes que m’escolten en aquesta... eh... meravellosa nit de dijous. La seva veu va ressaltar falsa, com un actor de doblatge d’una pel·lícula pornogràfica.

El programa s’anomenava Nit de Foc, tot i que feia deu anys que emetia a la franja de les 3:00 a les 5.00 AM. L’audiència segons les estadístiques, era un fantasma amb forma de nombre negatiu. Però en Jordi continuava. Era l’últim locutor de ràdio en directe de la ciutat, o potser de tot el país. La resta eren algoritmes, llistes de reproducció interminables sense ànima. Ell, almenys, creia tenir-ne una.

La primera trucada va arribar a les 3:17 AM.

“Ho sento, no acceptem trucades en directe. Deixi el seu missatge després de sentir el senyal”. El protocol era sempre el mateix. Però el so que va sortir dels monitors no era una veu. Era un soroll d’un objecte de metall arrossegant-se per un passadís llarg. I al fons, un xiscle. Agut, animal.

En Jordi va desconnectar ràpidament. “Aquests putos telèfons analògics...”, va murmurar mentre s’eixugava el front amb la màniga. Els seus superiors havien eliminat el servei de trucades feia mesos. -Els telèfons no estan connectats- va pensar. –No poden estar connectats.

La segona trucada va vibrar als seus auriculars exactament tres minuts després. Aquesta vegada, sí que hi havia una veu: una nena de petita, potser de sis anys, que deia xifres.

“Quatre, vuit, quinze, setze, vint-i-tres, quaranta-tres”

En Jordi va riure nerviós. “Hola? Aquest és algun codi secret, maca?. La nena va callar. Després, en un xiuxiueig que li va eriçar els pèls del clatell: “T’estem buscant per les parets”.

La línia es va tallar.

Aleshores, les llums de la cabina es van apagar. Només va quedar encesa la pantalla vermella d’EMISSIÓ EN DIRECTE, que projectava una ombra sagnant sobre la paret. En Jordi va notar alguna cosa calenta regalimant-li pel canell. El micròfon, que havia estat fred durant anys, cremava. I sagnava.

Les trucades van començar a arribar per totes les freqüències.

Una dona que cridava en revers; quan en Jordi va posar-la del dret amb el programa d’edició, la veu va dir “estic dins dels altaveus”. Un home xerrava en un idioma que semblava combinació de codi binari i llatí medieval. Un cor infantil cantant Frère Jacques en un bucle infinit, cada vegada més lent, fins que les veus es van esvair en grinyols d’un xerrac.

A les 4:33 AM, el telèfon va sonar una última vegada. En Jordi, amb la camisa enganxada al pit per la transpiració freda, va respondre.

Era la seva pròpia veu.

“Estàs equivocat, Jordi. La ràdio no morirà mai. Perquè nosaltres necessitem el silenci per escoltar”.

La connexió es va interrompre. Els monitors van mostrar un pic sobtat d’audiència: 666 oients. En Jordi es va tombar cap al vidre de la cabina. Al passadís fosc, alguna cosa es movia. No tenia forma. Era com un núvol d’interferències, uns xiulets metàl·lics que esgarrifàvem les dents...

Quan els tècnics van arribar al matí, van trobar la cabina buida. El micròfon, encara engegat, captava un soroll de respiració propera. I a les parets, marques de dits bruts, com si algú hagués buscat una sortida que ja no existia.

Avui Nit de Foc continua emetent. Sempre a les 3:00 AM. Les veus que hi parlen no són humanes. I si poses l’auricular molt a prop de l’orella, pots sentir alguna cosa més: el so d’ungles arrossegant-se per l’altre costat de la freqüència.

Absurd, oi? Que pot tenir de perillós una ràdio en l’era dels pòdcasts...



2025