Fos en negre

Tinc el privilegi de viure en un àtic. Des de les golfes puc veure els teulats de la meva ciutat. M'agrada, al matí, contemplar com la llum ho inunda tot però és a la tarda quan m'hi entretinc. El sol, abans del crepuscle il·lumina amb nitidesa les teules dels edificis més propers. Els seus colors em traslladen a la terra, el material del qual estan fetes i puc sentir la textura de l'argila, que remenava amb curiositat infantil els primers anys de la meva vida. No puc evitat , de tant en tant, recuperar un dels elements que sovintegen més en les imatges dels meus records: els terrats, els teulats i els punts més elevats del poble a on vaig néixer. Tancant els ulls puc sentir l'olor de netedat dels llençols estesos bufetejats per la tramuntana i veure els núvols rutilants de blancor moure's de pressa buscant el sud. No ho digueu a ningú però una de les meves fantasies més recurrents és la de pujar a una teulada i resseguir totes les cobertes de la ciutat, saltant de terrat en terrat, d'edifici en edifici, descobrint una infinitat de noves vistes, deixar que el sol tardorenc acaroni la meva pell, veient com el vent eixuga la roba i provoca el moviment convulsiu i espasmòdic de les ombres.

Però ara, els crits esquerdats d'unes gavines interrompen el meu somieig i em tornen a la realitat. Veig el cel tamisat pels núvols esfilagarsats i el sol obliquant-se. La finestra em permet veure pas a pas la caiguda de la tarda, desplomant-se sobre la ciutat. Les pedres nobles i mil·lenàries de la catedral i Sant Feliu perden brillantor i recuperen el mat, la devesa encara manté estoicament la verdor juvenil i més enllà, les cases baixes de Montjuïc puntegen la muntanya mentre la massa forestal que rodeja la Vall de Sant Daniel ha quedat sumida en la més paorosa de les foscors.

Li queden pocs minuts al dia. Com un malalt que es recupera, fa una revinclada i ofereix uns colors brillants, agònics, que fan pensar en el pitjor. Uns estornells comparteixen l'espai aeri amb Ryanair. Una xemeneia roda sense parar. Les antenes apunten els seus dits metàl·lics als quatre vents. S'acosta el final. Un darrer raig de llum recupera la visió de les cases llunyanes. Els núvols comencen a enrogir. Des d'on estic no puc veure l'ocàs però miro, reflectits, els seus efectes. La finestra es converteix en la pantalla a on es projecta una pel·lícula lenta. D'aquí a poc el color ataronjat, enrajolat que s'ha estès per tot arreu es difuminarà. El sol es pondrà darrere les Guilleries. Durant uns minuts, la ciutat recuperarà el gris, l'adjectiu que la va fer famosa, el color del quadern de Josep Pla, que hi va estudiar, el color mític que li adjudica el tòpic. Després, en un procés parsimoniós però inevitable, arribarà la rutina de cada dia: un immens, gegantí, definitiu fos en negre.