Fortuna

FORTUNA

Havia agafat el camí equivocat, o potser no. Espantada, notava una suor freda als peus. Volia dissimular i feia un somriure tens a cada veí que li passava pel costat. Plorava per sota les ulleres de sol i s'eixugava les llàgrimes amb un mocador blanc. Feia petits cops a terra amb el bastó com si l'objecte li pogués dir quin camí era l'adequat, deixant anar un aire de frustració. La vergonya se li estava posant a dintre i la dignitat se li esmicolava a cada carrer que no recordava. Com podia ser? Li podia demanar a algun veí de confiança que l'ajudés, però era massa orgullosa. Va decidir calmar-se i arraconar-se en un banc de pedra que tenia al costat i que li era familiar. Estava just davant de l'església, que també reconeixia, i Déu, sempre li havia donat esperança. Va recolzar el bastó al banc i va començar a esmicolar la barra de pa que tenia en una bossa i que suposava que havia acabat d'anar a comprar, perquè encara era calenta. Tirava trossos al terra i diversos ocells se'ls menjaven amb ganes. Desesperada, va deixar la barra al banc, va mirar amunt, direcció a l'ermita, i va començar a resar. Mai havia resat des de la desesperació i es va adonar que quasi tota la seva infantesa, ho havia fet de mentida. Es va alegrar d'haver recordat com pregava de petita, i va somriure. Va obrir els ulls i davant seu un gat negre la mirava. També li sonava, aquell gat. Ella l’observava, distreta, per un moment, d'aquell malson que estava vivint. Es va aixecar amb dificultats per poder-lo acaronar. La bèstia es va moure i ella també. Com un joc de persecució la dona va començar a seguir el gat, acariciant-lo cada vegada que l'animal deixava tocar-se. S'obsessionava en aquella tasca, ja que la distreia de la desesperació. De sobte, va reconèixer l'empedrat del carrer. Va alçar el cos i la vista, i va veure casa seva. Per primer cop a la vida, un gat negre li havia portat fortuna, o almenys així ho recordava.

Autor/a: HNS