Flirtejant amb la vida en cos i ànima

Es sentia més viva que mai. Autènticament fèrtil, com aquella terra que brotava i sadollava flors i més flors, i una riuada de colors vius, com la d'aquells gallarets que fins i tot treien els cap dels racons més insospitats i aconseguien esquerdar fins i tot aquells murs encimentats. La intensitat de la seva mirada era viva. Ho sentia tot amb tanta força que notava vibrar el seu cos. Energia pura que recorria els dits, braços amunt, fins a reposar ben endins del seu pit, recorrent les cervicals en direcció a l'arrel dels seus cabells per aterrar damunt del seu pensament més profund.

Així, en calma, asseguda al costat d'aquella serenitat que li cobria la seva ànima, poc a poc i amb tota la seva certesa notava i sentia les seves arrels fins a palpar-les a través dels seus records. Com si d'una aranya es tractés, anava recorrent aquell infinit de camins que havia teixit amb el seu caminar durant tots aquells anys. N'eren pocs? N'eren molts? Sentia que el com havia anat acumulant instants feia que aquella capsa de records estigués més o menys plena d'energia i de llum. La inconsciència del despertar d'una vida, la innocència d'aquella infància tant llunyana i tant propera alhora, l'aprenentatge d'aquells anys d'explorar camins i el creixement d'una etapa adulta que donava els seus fruits i la feia sentir com s'assentaven bé els fonaments de tot allò viscut.

Obria camins cap a l'esperança de seguir sentint el bategar de tots aquells moments. Ara i aquí, pensava! Obria camins mirant enrere i recordant totes les persones que li havien fet bategar amb força el seu cor. Mirant enrere avançava endavant. Notava com cada instant viscut era un pas més cap a la porta d'aquella altra vida que veia clarament com li obria els braços, traçant una línia invisible que sabia que un dia acabaria travessant sense cap por, perquè des de més enllà, tant sols girant-se i resseguint amb la mirada aquells camins, podria veure, recordar i sentir amb tanta o més força tot el que havia viscut. Tot era llum. Tot era clar. Tot era vida.

A les portes d'encetar aquell mes de maig, sentia com ballava amb la ràbia, la tristesa, l'alegria, la solitud, la passió, la por, la serenitat, la paciència, entregada del tot a sentir el seu viatge, la seva vida, l'oneig de la barca que la transportava cap al seu horitzó.

I a cada onada, a cada balanceig d'aquella dansa, flirtejava amb la vida i li'n donava les gràcies un cop més. I seguia dansant tot desitjant que aquell ball fos etern.





Dedicat a totes aquelles dones valentes que segueixen obrint camins i ballant amb la vida. Tot està per fer, tot és possible.