FINESTRES A L' INFINIT

A la casa on sóc hi ha un munt de finestres. Obrint-les de bat a bat, i des de cada una, podria descriure un paisatge, i des de cadascun dels paisatges, escriure una història. Podria. Podria, si la casa no estès encerclada per una boira espessa; impossible esperar que la inspiració m’arribi de l’exterior.
Serà dia d’interioritzar, ves tu. Els pensaments decisius, que esperes com una troballa, aquells que penetren més a fons, sovint són els que et guardes. Ara mateix me’n venen uns quants; per un cert pudor, canviaré de terç i faré com aquells que se’ls guarden; per ara, no capbussaré.
Potser, hauria estat més convenient, anar directament al gra i explicar alguna cosa d’aquelles que enganxen.
És un tret, el que he sentit? Era un tret, realment, el que havia sentit? Era el soroll, com si algú arrossegués mobles? Em dic a mi mateixa que no és possible; si aquest algú hagués entrat a casa per robar, faria de tot menys soroll. De moment, però, he sentit un nus a l’estómac. Sóc lluny de casa, es clar; no hi seré durant uns dies. Truco a una amiga del replà, però, no contesta; truco al 012. Els informo. Visc a Barcelona al carrer tal, pis quart porta quarta. La veïna del tercer, que tampoc és a casa, em telefona. Segons el marit sent sorolls a casa. La funcionària avisarà als Mossos. Mentrestant, ha arribat l’amiga del replà. M’escolta i, temeràriament, va per obrir casa meva, amb les claus que guarda. Just, alhora, s’han presentat els Mossos, en són sis, per si de cas eren okupes, mai se sap... Cap soroll, ni res de res. S’han ficat, inclús, dins d’un armari i han entrat, també, al vestidor, després de fer-ho a l’habitació i mirar sota el llit!. Tot això m’ho ha explicat l’amiga, un cop ells han marxat. Pregunto si ho han trobat net a sota el llit. Net, i tot endreçat, m’ha dit. Ho preguntava mig en broma, però... les reminiscències del que hem heretat de les mares, neden en el subconscient, tot endreçat i els llits fets, sobretot.
Sortosament, es tractà d’una falsa alarma, d’un nyap del veí, però, l’ensurt, per una estona, em deixà ben ennuvolada. Tal vegada segui la boira, que avui ho encercla tot, que hagi recordat el fet. I un pensament porta a l’altre; l’efecte dominó, crec que en diuen.
La boira, m’ha dut un record, però, la veu de la meva amiga Toni, m’ha desplaçat altra cop a l’edifici on visc, al veïnatge normal i pacífic, fins ara, que sortí un nyap. El nyap d’en Santi, que es va errar de poc. La realitat d’aquell dia, l’esfereïdora realitat, la tenia al mateix replà.
Darrerament, el pis havia canviat d’amo. Els de sempre, el van vendre a uns italians. Ja ens havíem avesat al seu parlar cridaner i a les músiques passades de decibels. Sovintejaven les baralles, o suposades baralles, sempre dubtoses. Potser aquell dia eren serioses i, ... quedaren en l’oblit, el soroll de mobles i el tret, tot ficat en el mateix sac.
Aquesta vegada fou una interina qui processà l’alarma; pel celobert es sentia
una fortor rara, com de peix podrit. S’equivocava només de producte. El que trobaren els Mossos i el forense, era part del cos d’una dona quarterada, morta de tret de bala. La taula, l’havien moguda per tal de treure la catifa i, possiblement, embolicar part del cos que, qui fos, suposadament, el marit, se n’enduria de casa. Fins aquí, i n’hi ha ben bé prou, és el que m’ha dit la Toni.
Tot encaixa, sorolls de mobles i tret de bala. Poc m’esperava que el panorama d’avui donés per a tant, fins a l’infinit, el pensament és lliure. Als Mossos se’ls ha girat feina.