Filaments

La pagesa venedora de verdura i un xic de fruita -només un xic de fruita no pròpia- notava tant l'asfixiant calor que no tenia esma per parlar.

Una clienta habitual, una tal Sara, li preguntà:

-Els tomàquets aquests...són per a sucar, amanir o les dues coses?

L'altra no responia.

La Sara, amb els seus quaranta anys mal portats, s'impacientà una mica.

-Els tomàquets, Antònia, són per a sucar, amanir o les dues coses?

-Eeeeeh?- va fer, com despertant, la mig mòrbida botiguera.

Tres aranyes, tres, d'aquelles dites 'pixallits', penjaven del sostre de la parada. Aranyes de potes llargues quasi imperceptibles i el cos un puntet ridícul. Els tres punts, si se'ls unia mentalment, formaven un triangle isòsceles.

-Isòsceles!- exclamà la filla de l'Antònia, la Porciúncula, coneguda com a Úncula feia els trenta anys que duia d'existència.- Si hagués tingut un fill li hauria posat aquest nom. Després passaria a Sòsceles. Que bonic!

Es quedà mirant la figura geomètrica imaginària mentre sostenia una caixa de pebrotets del padró.

-Quins pebrotets més estupends!

-Eeeeh?- va fer l'Úncula en desencantar-se en sentir els mots de la compradora.

Aquells 'eh' de mare i filla alimentaven dues pixallits visibles només pels ulls de les ànimes delicades. Les tenien instal·lades al cap i s'alimentaven de l'energia positiva de les dues, que eren de bona pasta. Les potes de les aranyes, així, s'anaven estirant avall avall com el raig d'una dutxa, a còpia de menjar pensaments plàcids, i esdevenien pantalles protectores contra res maligne que intentés perjudicar a l'Antònia i a l'Úncula.

La Sara, vestida de mediocritat i revestida de superficialitat, no ho veia pas.

-Serveixen per a tot- finalment contestà la mare.

Se n'emportà un quilo i permeté que la bonatxassa pagesa n'hi regalés un de tarades -poc tarades- sense tenir l'elegància de voler pagar-les-hi a un preu més baix. Marxà remenant el cul que tot mascle li repassava amb l'acompanyament del so dels talons més alts que el seu coeficient intel·lectual. Una veu d'home en el no-res, però, contraargumentava que sí, que marcar tipus, que ser sexual era senyal de llestesa. Ell -i molts més- preferien la fèmina en allò que no pas que la Sara sabés fer eqüacions o escriure sense fer faltes d'ortografia.

Un àpit, massa gros i ja groc, per a llençar, s'arrapava a la contemplació d'un recó de l'establiment on el calendari de feia un lustre, superposat a d'altres, ensenyava el dibuix d'uns pandes.

-M'hi agraden, aquests óssos! Són com peluixos!

Amb aquelles paraules l'Antònia s'havia ben retratat. En una altra vida havia estat un panda vulnerable i dormilega que s'atipava de fulles d'eucaliptus. Per això, sent humana, es delia pels caramels d'aquell gust. Havia estat morta per un fill de puta anomenat Vasi, un Gervasi malparit que per fes cas i fer cas i fer cas al seu pare psicòpata va esdevenir, com ell, caçador agressiu que no tenia cor que bategués amor. D'aquella manera va heretar. Molt patrimoni equivalia a molta felicitat malentesa que va acabar-se en finar, en Vasi, d'un atac de multipedres a cada ronyó. La seva vídua va usar la fortuna per a crear una oenagé dedicada als cargols de closca estovada, malalts a causa del no parar d'uns sprais que la inconsciència i la fal·lera econòmica de les químiques usava dia sí dia també. Aquella vídua es deia Dàtula i, de tota la dentadura, només li quedava una peça a la mandíbula inferior. Una dent resistent de color no-t'hi-fixis, punxeguda amb certa erosió amb la qual obria llaunes de tonyina, cosa que l'excitava i aleshores expandia la necessitat d'augmentar l'oenagé amb franquícies de voluntariat. Un ser de llum excepcional, la Dàtula: la seva àura encegava fins i tot als invidents.

La Dàtula també comprava productes del camp a l'Antònia i l'Úncula i si li donaven cargols que millor que no fossin als conreus -que alguna cosa ruixaven- ella se'ls enduia amatent.

-Dàtula, mira que avui duus els botons malcordats, dimarts per dimecres.

La confiança amb un somriure.

-Noooo, divendres per dissabte, hehehe! No es pot ser septuagenària de memòria de coloraines a cap preu, hehehe! Vols que t'ho digui? Ho he fet expressament! Hehehe!

Reia, li refulgia la dent. Tenia un blanquejador que no emprava. La naturalitat al poder. El donaria a algun partit polític.

La Dàtula es va mig enamorar, de cop, justament aquell dia -que era dimecres que era dijous, del mini Pare Noel -no s'hi havia fixat mai- que s'estava de cara a la paret sobre el calendari desfasat.

-Que monoo! Sembla un collonet vermell flonjo joguina de puticlub oriental. I aquesta carona rodona amb nas de pallasso i aquesta barba com un núvol esponerós. Me'l puc endur?

-Impossible! I ens sap greu- digueren elles alhora.

-La Vella Quaresma, la veus?, es queixaria. Són companys de viatge.

L'Antònia va assenyalar un pòster mida foli amb aquell personatge tradicional que no tenia cap de les set cames quan les hi havien tretes totes. Era a tocar del Pare Nadal. Traspuaven una harmonia. Sí, eren inseparables. Intocables.

Llavors aparegué en Damàs, l'home més avorrit de la zona. Per aquell motiu era imaginatiu i creatiu. Sortosament vivia de renda, dels lloguers d'un bloc de pisos que li va arribar miraculosament arran del traspàs d'una tieta soltera que patia cataractes i que va morir fulminada en un viatge mentre fotografiava els salts d'aigua de l'Iguazú. L'impacte de la geografia verge va ser la causa, es va sentenciar.

En Damàs tenia l'edat de Crist en la creu més dues dècades. Sabia que aquella Dàtula uni-dent era especial, excepcional, adorable. A més, la trobava sensual. En somnis, s'hi casava sense cerimònia.


-Hola, bon dia. Em faria il·lusió entregar-te aquesta cadena d'or. La tanca val més que ella en sí. Et servirà per envoltar la teva superba i admirable dent.

Li queia la bava, content pel que s'havia atrevit a expressar. La bavaia aquella va anar a parar sobre una bombolla que surava per allà, a un pam del terra. S'hi veia un adolescent mirant la tele, escarxofat en un sofà groc intens. La bavaia li va anar a parar al nas.

-Eeeecs!-

La reacció del noi va fer-la esclatar. El so del petar de la bombolla originà una entesa, la decisió de la Dàtula.

-M'agrades. Sortiré amb tu cada 29 de febrer, si t'hi avens!

-I és clar!- saltà d'alegria en Damàs.

Marxà amb la vibració interior altíssima. A avorrir-se amb més ganes.
Bulliria faves que li ocasionarien gasos per esclatar de goig. Com un coit rar, relacionà. Continuaria avorrint-se amb coherència i ningú n'havia de fotre res. El sibarític art que postulava, el de fer el que fos quan li rotés i amb entusiasme, supurava per cadascuna de les seves cèl·lules. Crearia escola qualsevol dia. Mentrestant, alguna vegada s'entretindira cagant en una rotonda a la matinada i algun ocell xisclaria marcant ritme als cagarros col·lisionant contra el paviment. Després aniria al restaurant All Chicken Wings, d'origen involutiu-ianqui, on la base de cada plat eren aletes d'aviram maltractat. Gosaria provar les Chicken Wings Killer, tan picants que li cremarien i anul·larien la llengua, capacitat de parlar a fer punyetes. Finalment els podria denunciar i evitar la mort de sers innocents engabiats. Bé valia la pena. El 29 de febrer li ho explicaria a l'estimada escrivint-ho a la sorra o amb la mirada.

I les aranyes, les aranyes pixallits, pixarien als llits de les ànimes sensibles i semblants que es reunien, les enviades per la justícia còsmica, aquelles que copsen els filaments de la poesia i que fan que viure sigui més del que convencionalment s'ha ensenyat.