Família us estimo

Caminava sola, intranquil·la, desorientada. El meu destí no estava marcat en cap mapa; però jo seguia caminant. Era un preciós dia de primavera.
Vaig creuar un pas de vianants i, de cop sentí la veu del meu millor amic Josep:
–Judith!  –va exclamar – Hola!
Jo em vaig girar a per saludar-lo, però ell començà cridar-me desesperat:
–  Vigila! Judith, el cotxe! 

Fou llavors, sentir la  botzina d’aquell Seat Ibiza va ser l’últim que recordo.
Em vaig despertar dins d’una ambulància, amb els meus pares al costat mostrant cara de patiment:
–Què ha passat?  – no entenia res.
–Judith, filla meva –  exclamà ma mare mentre em donava un petó – , sort que el Josep ha avisat una ambulància.
– Em trobo molt marejada, pares! – vaig esclatar a plorar i els vaig abraçar amb força.
– Fas bé de tenir un amic com ell –  em va consolar el meu pare – . Va avisar-nos just després de l’accident..
– I ara em porten a l’hospital, oi?
– Sí, allà et faran radiografies, et controlaran les pulsacions del cor i et tornaran la salut. Ara descansa. – la veu que va dir allò no era ni més ni menys que la del meu amic Josep. – Em sap molt de greu, vaig avisar a qui vaig poder.
Em van adormir durant unes 5 hores, per sort no vaig notar res. Quan obrí els ulls em vaig fixar en la meva cama envenada i punts al braç esquerre i un bon embenatge al cap.
Tenia connectat un electrocardiograma i, a l’haver de fer repòs, vaig decidir escriure aquest drama.
D’això ja fa dos dies i avui encara estic ingressada. Estic molt pendent de l’electrocardiograma, de moment funciona, però no em trobo massa bé.
Em fa mal el cor, les pulsacions baixen i l’electro comença a indicar males notícies. Crec que m’estic morint, sí, això mateix. Si no hagués estat per aquell viatge ara no estaria callant per sempre. Aquell preciós dia de primavera s’havia convertit en un desastre. 
Pares, Josep, amics i millors amics, no m’oblideu mai. 

Adéu. 



PSEUDÒNIM : VOLA VOLARE