Fada

FADA

És la primera aparició que faig davant d’un ésser humà. Avanço tota plena de llum, neguitosa i resplendent. Em deixo portar per l’aire. Les meves ales daurades es mouen soles, amb un petit gest del meu cos em porten on jo vull. La llum del sol entra en la meva còrpora, m’omple i surt reflectida envaint el camí obac del bosc d’una claror encegadora. M’he de controlar. El meu neguit intensifica la resplendor, convertint-la en un raig encegador.

El noi que he escollit per encisar es tapa els ulls enlluernat i, esporuguit, recull les cames arraulint el cos i aferrant els genolls al pit. No! No ho vull això. M’he d’assossegar. Inspiro a fons i la claror del meu cos, eteri i transparent, disminueix en intensitat. Em mira esglaiat. Ara ja pot veure com la meva còrpora transparenta la gradació de tons verds, vermells i groguencs del bosc a la tardor. Noto com el cor li batega accelerat i arrítmic. He de parlar-li.

—No tinguis por, no et vull fer mal.

El jove no té forces per aixecar-se. Astorat, amb la boca oberta i la respiració entretallada, no sap què dir-me. M’acosto movent les ales de forma compassada.

—Soc una fada i t’he triat per concedir-te un desig. 

El jove, tremolós, em diu que no creu en fades. No ric per por de no espantar-lo més del que ja ho està.

—Doncs qui et penses què soc?

Un somni, m’ha contestat.

—Vist així, demana un desig al teu somni. No perds res per provar-ho. El jove m’està mirant, i em diu:

—Vull que et converteixis amb una dona de carn i ossos.

Faig un gest amb la mà i el jove s’adorm a l’instant. Quan desperti es trobarà al bell mig del bosc. De mi, només li’n quedarà el record en forma de fantasia. No puc fer realitat el seu somni. No sempre les fades podem complir tots els desitjos. 



Pseudònim
JORESMI