Experiència onírica en plena pandèmia

Experiència onírica en plena pandèmia


Estic pujant unes escales que duen... no sé on. O les baixo?
Ara camino sobre un paviment inestable, però no em fa por caure, de fet els peus no toquen terra, suren entre els diferents nivells. La música de la dansa macabra de Saint-Saëns m’embolica. I veig més escales... Pujo?
Llisco entre éssers immòbils que m’ignoren. Ells són perquè han de ser. I jo, per què sóc aquí?
Bruixes i fades m'observen, m’expliquen que aquí no hi ha regles, tot és permès, tot és possible. Llibertat absoluta, sense lligams ni pors.
Els violins no paren de sonar i jo no deixo de moure’m d’aquí cap allà i d’allà cap aquí. M’esquitllo entre giragonses, amunt, avall, dreta, esquerra... La música em transporta sense que jo faci res, només em deixo portar.
A través de la boira s’entreveu una gran necròpolis intemporal. La ciutat de la mort cobra vida amb el so dels instruments, els seus habitants abandonen el descans etern per un moment, i dansen. Dansem plegats! Les tombes obertes semblen boques afamades que esperen el retorn dels inquilins. Acaba la música, el silenci em trasllada al peu de l’escala. Estic sola... No, algú altre puja els esglaons, o els baixa? Despullat, i no em sorprèn, per què no em sorprèn?
...
Tic-tic tic-tic tic-tic!!!
El despertador em retorna a la realitat.
Sé que estava somniant... Des que ha començat la pandemia que no paro de tenir malsons estranys i pertorbadors. Es deu a les llargues hores a l'hospital, al cansament i a l'estrès de no poder arribar a tot. La gent que se't mor als braços sense poder fer res. I has de donar la mala noticia als familiars, sentir les seves queixes perquè no han pogut acompanyar al seu ésser estimat en els últims instants de la seva vida...
Sóc infermera, és la meva feina, però estic esgotada. I en quan em poso al llit, em trasllado a un altre món, allà visc experiències oníriques cada cop més inversemblants, sempre relacionades amb la mort.
Però l'autèntic malson, és la realitat.









Estefania