Exercir de català

Ja ho va dir la Esperanza Aguirre, que el castellà és tan català com el català mateix. Que no ens robin els mots, jo per cultura i literatura catalanes només entenc una cosa, ells ja tenen definicions de sobres. És com si jo et parlo de cultura occitana i et presento un escriptor de Marsella que escriu en francès, et semblarà que et prenc el pèl, oi?

Jo crec que no és tan difícil. Joan Marsé, com d'altres escriptors nascuts a Catalunya i que escriuen en castellà formen part de la cultura catalana, però no de la literatura catalana. Així de senzill. I això no vol dir que Marsé o Mendoza no siguin uns bons escriptors i mereixin tot el respecte. Però un escriptor forma part d'una literatura determinada en funció de la llengua en la qual escriu.
Hauríem de treballar per la nostra llengua des de l'exemple, i deixar-nos de discutir sobre el que volen quatre elements d'un extrem i de l'altre. El que sí que té mala baba és el que va dir el impresentable ministre d'Incultura, però Joan Marsé no en té la culpa.

És evident que hi ha una cultura catalana i una altra de castellana, però la Cultura amb majúscula no té nacionalitat, és universal. Els grans autors son traduïts a la majoria de les llengües del món; els clàssics, que potser venen de tradició oral, han passat pel grec i pel llatí escrit, per ser traduïts arreu; el que es diu és el que importa i el mitjà no pot ser mai el fi.
Potser si que nosaltres tenim la tasca de salvar els mots de la nostra llengua, i això no ho poso en dubte, però cal saber que aquests autors, com els de la generació d'en Marsé venen d'una formació monolingüe en castellà, com tots els de la seva generació, i ben segur que per expressar-se els és més fàcil fer-ho en castellà. Jo crec que aquests autors formen part de la nostra cultura, que és multilingüe, talment com si escriguessin en català.
En el món del cinema hi ha una gran producció catalana, dels anys cinquanta i seixanta, que no ha estat considerada -al meu entendre amb miopia per part dels gestors administratius de torn- com catalana per ser parlada en castellà i s'ha deixat perdre i s'ha oblidat per a la nostra cultura.
Crec que un país petit com el nostre, no ens podem permetre perdre valors culturals que ens son propis, i dintre de la nostra realitat hi ha la Catalunya bilingüe. Si no ho entenem així ens anem posant cada vegada més dintre del ghetto, i ho fem nosaltres mateixos, solets, sense que ens hi empenyi ningú.

Salutacions.

El tema de la identitat és molt complex, i a vegades penso que ens caldria fer un curs d'antropologia cultural o de psicologia social a tots plegats, i després potser podrem començar a parlar.
En textos com el teu hi trobo un bon raonament, però que no obstant es basa en conceptes massa borrosos.
Paralent clar: Mendoza i Marsé s'expressen en castellà (quan escriuen). No obstant, la seva obra parla, explica, reflecteix i reflexiona sobre la realitat catalana, en tant que és la seva. Tan seva com la meva i com la teva.
Al País Basc, per exemple, han optat per una identitat no-lingüística, i no cal que entrem a debatre si allà hi ha nacionalisme o no, o si hi ha consciència de país.
Però si avancem una mica més (i ens allunyem uns kilòmetres), Tahar ben Jelloun escriu en francès. I ningú no li discuteix l'estret compromís amb la cultura del Marroc. Rushdie escriu en anglès, i és un escriptor indi.
Reconec (potser hauria de començar per aquí) que Mendoza i Marsé m'agraden molt. Més de Monzó i Pàmies (més vol dir: molt més).
I de fet penso que qui no té feina el gat pentina: d'aquí a poc tindrem escriptors (d'escriptores ja en tenim) que s'expressen en una llengua per parlar d'una altra caltura, perquè la història i la sociologia de Catalunya són així: diverses, complexes, multilaterals.
Només ens cal decidir si la complexitat és una virtud o un problema. No ens hem de comparar amb França ni amb ningú: ens caldria començar a pensar que som catalans, i que Catalunya és un país enormement ric perquè és enormement complex. Però això ho hem de pensar tranquil·lament. Serem "normals" quan ens sentirem normals a nosaltres mateixos.

Per part meva, Marsé i Mendoza són grans escriptors catalans. Sense cap dubte.

en un article publicat a "L'AVUI" amb el títol "Catalanisme i nació" en Ferran Mascarell fa la següent afirmació":
"El conjunt de la societat catalana no vibra per la nació catalana. Una nació agafa gruix quan la gent la percep com una eina compartida amb altres ciutadans per afrontar les complexitats de la vida i encarar l'avenir"
Una veritat com un temple. Ja no sé si dir-perquè sona malament- que quatre arreplegats vibrem per aconseguir una nació catalana, perquè, senzillament, creiem amb ella.
Tenim a casa nostra grans escriptors "catalans"- en Marsé, citat per tu, l'Eduardo Mendoza, en M. Vázquez Montalbán i d'altres- que han vibrat per engrandir la llengua castellana (estirant, això sí, d'ambientacions catalanes en les seves novel·les)
Penso que el seu posicionament és imperdonable.
Ajuden a empetitir encara més la nostra llengua i els importa un rave el concepte de nació. Saben que tenen un nombre de lectors considerable al darrere que, com ells, són poc conscients de l'estat actual del català.
I així anem... Quatre gats intentant exercir de catalans per aquests móns de Déu.
Només em consola una cosa: sempre que viatjo em sento molt cofoia quan dic que sóc catalana i que, en el meu país, Catalunya, tenim una història, una cultura i una llengua pròpies.
Al llarg dels tres anys que vaig viure a Madrid me'n vaig fer un tip de cantar aquesta cançó. Però ho feia tant a gust i amb tanta fe que ningú no es va atrevir a qüestionar-me el que, per a mi, és una gran veritat. Ves a saber què deien pel darrere...
Molt bo el teu article sobre aquests temes que exposes amb l'objectivitat i polidesa que et caracteritzen.
Rep una abraçada.
Mercè