Ets la gateta

Et despertes, uns quants cops. La xafagor no és el pretext real. Dorms al balcó a causa, sí, de la rabiüda canícula. El terra folrat de rajoles no et molesta tant, hi tens l'esquena avesada fins que es planyi si ho allargues. La nit et corprèn, s'imposa al pes de la son -que vols i que duri- i et mostra una lluna que no fa massa dies va ser apoteòsicament rogenca. Ha anat minvant, s'ha reduït, cíclic astre. Menuda ara, com la gata tricolor carei que ahir hi era, avui no hi és més. Per mai més: et fibla. Ja l'estimaves. D'un cop fort, que els cotxes no són formes voluminoses estàtiques, encara no havies après prou, aparcades només, no, nineta. Miolava. Corria per la plaça, espantadissa, l'instint de supervivència. La mare, qui sap on parava. Volies que s'acostés i mengés teca humida (formada per animals que no havien volgut morir, trossejats). Hi parlaves quan treia el caparró per sota un dels vehicles. Un rostre on, contrastant el predomini del pelatge fosc, una ampla pinzellada marró clar traçada sense rectitud -segurament coses d'un angelet trapella i artístic- t'anava graciosament del cap fins al final del nas i et conferia un aspecte peculiar i màgic. Ésser de conte, ésser gairebé acabat d'estrenar...però l'existència condemnada, en qüestió de mesos: calia que fos esterilitzada. Ignorava que no lleparia fillets ni els daria llet en funció a imposicions dels sers superiors, els humans, que tenien el poder de decidir i executar.

T'has desvetllat amb la matinada, no pots controlar el dormir. Un presagi pluvial, cel compacte, un blau feixuc. Com la teva pena, com la teva malenconia. No has plorat per la felina. Et sembla que t'estàs tornant buida, que les emocions se t'han anquilosat. És morta, la petitona. T'ho va dir la veïna que col·labora amb la Protectora, qui la va trobar exànime, envoltada d'una bassa vermella i amb les mosques i les formigues voraces. I afegí: "Encara ha fet sort, ha estat un final ràpid. No l'han rebentada".

Tu llavors veus una espiral i la segueixes i al punt d'origen hi trobes la gateta que havies volgut acaronar, dreta, mirant-te.

I també visualitzes un cercle que s'obre el just per tal que hi entris i darrere teu es clou. Avances fins el nucli, allà és ella. Pots acariciar-la, està de panxa enlaire, el temps no et pot collar aquí, pots collir totes les sensacions amoroses i serenes que experimentes. La bestiola també ets tu.

Et trepitja una de les espardenyes de sola d'espart amb una vamba d'esport, la veïna, t'estronca l'embadaliment, l'evasió.

-L'he recollida. L'he llençada al contenidor de la deixalla orgànica.

T'ho explica amb apresa serenor. N'ha vist de tots colors des que es cuida de la colònia de prop dels habitatges. Gossos deixats anar que destrossen gats, aquell bebè partir en dos d'una mossegada...les malaties dels ulls que se'ls inflen, les del nassos pelats, les ferides d'enfrontaments entre mascles, les clapes sense pèl i la pell carn viva...No, sisplau, li demanes. No vols més informació. Et supera. Et sents feble i ho atribueixes a un reaccionar d'infant. Perquè tu eres la gateta, t'hi sents encara...i resulta que has mort. Necessites fugir de la conversa més aviat monòleg.

Esperes, tancada a la teva llar, les hores obscures esquitxades d'estrelles per abraçar-te i s'enceta un raig de llàgrimes. Has hagut de menester, d'aguantar, tot el dia. Et costa acceptar que ser és una tragèdia, intueixes que només et guareix la manifestació divina, la que t'ajuda a continuar. Avui no pots ni fregar l'humor, ets incapaç de ser intèrpret de la tragicomèdia (única fòrmula que et serveix) de ser al món. Tens a la gola i al cor subtil -enmig del pit-i al ventre i baix ventre la imatge de la gatona a la plaça deserta, a la nit. La il·luminació de fanals, sumada a la celístia, crea un ambient oníric. La felina ocupa un espai minso i la seva grandesa fa agenollar-se plantes cuidades i herbam i arbres i bancs i la font i tu. Tot és de color ambre. Ella és envoltada per una àura turquesa. Et meravelles, t'extasies. És impossible abastar tant de goig per retenir-lo i bastir una dimensió inefable on refugiar-te, quan et faci falta, del monstre que domina el món i que saps que també contens. Estires un braç amb la mà oberta, tremolosa, pidolaire, acollidora. La figura divina es deixa prendre. La trasllades al balcó, sobre la manta vella i tronada, amb tu, hi adreces mots-massatge, la toques i li ressegueixes l'original pinzellada clara al centre de la faç, li beses i li llepes. Us tapeu, només amb el llençol. Somrius amb una escalfor que no fa suar. El melic et ronxa.

Quan pugis parpelles la gateta, és clar, no hi serà, tot i ser-hi, endins, ben endins.