Estretor de mires

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
ESTRETOR DE MIRES.




La recuperació havia estat més llarga i pesada del que els metges inicialment van diagnosticar.

Mesos de reclusió a casa m'havien deixat unes ulleres perpètues sobre un rostre ben pàl·lid.

Em van semblar més estretes les voreres quan vaig trepitjar finalment el carrer.

En tornar a sortir l'endemà, vaig topar amb una calçada d'un sol sentit quan sempre havien circulat cotxes en totes dues direccions.

Vaig preguntar al meu terapeuta sobre el tema. Em va confirmar que tot estava com sempre i que potser només es tractava de records que el període de convalescència m'havia fet modelar.

Aquella mateixa tarda, en creuar-me amb un veí em vaig haver d'enganxar a la paret per a deixar-li passar.
"Tan amples que eren les nostres voreres i ja veus, amb això que està passant...", li vaig deixar anar, mentre ell em mirava amb cara de no entendre res.

El meu germà va venir-me a veure al vespre. Va respondre amb evasives a les meves inquietuds sobre l'amplària del carrer.

Vaig voler obrir el reixat de la porteria tres dies després i no ho vaig aconseguir. Aquesta xocava contra la façana de davant.

Va ser tot just arribar a l'atmosfera de Venus que vaig despertar. Tal com havíem calculat.

Girant-me en moviments petits i curts vaig comprovar que, efectivament, també l'interior de la nau havia minvat en el seu aspecte.


Pseudònim: Nil Terrats

Comentaris

  • Fe peus a terra[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 05-05-2021 | Valoració: 9

    M'ha agradat. Potser hauria preferit un final més terrícola. Visions de neurestènia, potser?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: