Estrès

Mama, deixa’m anar cinc minuts a la plaça, fins que m’acabi l’entrepà... encara no vull anar a la biblio! Mama, no m'estiris, em fa vergonya fer un trenet davant de la noia del taulell, que sempre fa "shhh" però a mi em somriu. Mama, ja sé que estàs molt cansada perquè avui has hagut de rentar i cuinar i anar a fregar dues cases per poder comprar-me roba i bambes i el llibre d'anglès. Però jo no hi vull anar, a anglès, jo vull que em vinguis a buscar a l'escola contenta i jugar amb els meus amics al parc mentre tu parles amb les altres mares.
Mama, ja tinc vuit anys i em sé arrambar sol a la taula, no veus tothom em mira? Segur que pensen que no sé fer res. Mama, ja sóc prou gran per treure jo l’agenda, el llibre i l’estoig i per posar-me a treballar sol.
—Que no penses començar?
—Ja vaig!

Vols que comenci, però llavors em dius que ho faig malament, com ahir, que em vas fer repetir el problema de mates i tot el pentagrama. M'hi havia esforçat molt, i vaig estar a punt de plorar; aquell senyor que llegia el diari em va picar l’ullet. Però jo no vull que em piquin l’ullet, vull que em deixis fer a mi el marge i que no em renyis si em torço una mica. Vull venir sol: jugaria una estona a la plaça i llavors faria els deures a la sala d’estudi amb els meus amics, però fas cara d'enfadada i no t'ho puc dir.
Per què em renyes? Per què em contestes "Ah, molt bé" quan et dic que demà tinc un control de medi, però no fas cara de molt bé?

Sí, mama, ja m'hi fixo. Ja escric la pregunta amb boli blau i la resposta amb llapis. Sí, ja vigilo el marge i no m'encanto mirant les fotos del llibre ni el conte de la nena del costat.
Mama, per què no em deixes fer els deures sol? Tu podries anar a l'ordinador, com la mare de la nena del conte o llegir una revista, i així no hauries d'estar tot el dia pendent de mi. I si m'equivoqués, ja ho esborraria jo i ja vigilaria que el full no quedés brut.
—Quants municipis té Catalunya?
—Nou-cen...
—Nou-cents disset!
—I quaranta-una comarques!
—Shhhhh!

Berta