Estranya llum

Fou a la nit, durant aquell temps incert que viu entre un dia i el següent. La meva habitació. La foscor. El silenci. El meu cos estirat al llit aliè a la buidor que l'envoltava. No sé què em va fer despertar, però quan vaig obrir els ulls no donava crèdit: flotava davant meu una estranya llum blanca. La por va fer que fiqués el cap al coixí: volia despertar d'aquell malson. “Que marxi, que marxi”... Però no marxava. Poc a poc, la por va esdevenir pau i vaig somriure. Ja tranquil·la, vaig obrir els ulls i, aquell cor que bategava llum, va parlar: “Saps? La mort és un xiuxiueig. Una veu dolça que romàn adormida dins nostre i que desperta per enviar-nos el més colpidor dels missatges: “és l'hora”. I morim. Quan entenem que només ens queda un darrer suspir, morim. L'instant abans de creuar el llindar és com un flash, un pensament que et colpeja el cervell i et diu que tot ha acabat. Després el teu cor calla i ho fas: deixes de viure. Aquest moment, el de la mort, dura només un segon. Potser menys. És dificil d'explicar, un breu instant que recull els records de tota la teva vida en una succeció d'imatges que ballen sota un suau plovisqueig de sentiments. Vaig descobrir que estava sent espectadora de mi mateixa, de les meves experiències, dels errors, de tot allò que va ser important. Quan ja havia completat el procés, em va envoltar un únic sentiment: l'amor. Mai l'havia experimentat tan intensament! Suposo que morir és això: descobrir la veritable dimensió del sentiment que ens fa viure. Després? Res. O tot. L'únic que sé és que sóc aquí, en un estat de transició entre aquesta vida i la següent per dir-te que la mort no és el final: és la porta que ens duu a viure eternament”... La tendresa d'aquella veu va esvaïr-se i jo vaig tornar a dormir. Al matí següent només va caldre una trucada per entendre que tot havia estat real: la llum eres tu, que havies mort, convertida en un àngel que volia despedir-se i compartir amb mi el secret del cicle de la vida: l'eternitat.

Pseudònim: Velvet