Esportista urbà

Un, dos, tres, up, up, up, vinga escales amunt i avall fins al garatge, fent un gir de 180 graus davant del Nissan del malparit del tercer tercera, i altre cop, up, up, up, amunt fins l’àtic.

Entrenant-se així aconseguí conèixer la veïna del tercer segona que estava com un tren. Guapa, guapa. Ella també s’exercitava per les escales però no acabaven de coincidir!

En veure-la per l’espiell del seu pis, l’àtic segona, just quan ella era al replà girant cua cap avall, se li encengué una llum. Pensà que fent el mateix aconseguiria una estoneta de sexe amb ella, ni que fos una miqueta, que ja li convenia. N’estava fart de sexe virtual.

No parava de pensar-hi d’ençà que coincidiren obrint les bústies del replà de l’entrada en un moment inoblidablement romàntic: ella en pijama amb un escot de vertigen i ell amb bòxers arrapadets i unes xancletes de piscina que li venien un pèl petites ara que els seus fills ja no les prenien per entrenar.

El cert és que amb la pandèmia se sentia molt mancat de vàlvules d’escapament i donaria el que fos per donar corda al rellotge del temps mundial per anar enrere, al temps d’abans de la covid, o per avançar-lo vers un futur sense el refotut virus.
Al gimnàs no hi tornà des que obligaren a ensenyar el passaport. Poruc de mena davant les xeringues, ho deixava sempre per l’endemà: “demà trucaré al CAP. Demà. Sí. Sens falta”.

Per això s’entrenava a casa cultivant l’esperança de coincidir amb la veïna perquè a les reunions d’escala la magnífica i sexy atleta del tercer segona no hi anava gaire sovint. Sempre delegava el vot en la pèl-roja dels baixos, lletja com un pecat i garrella com el túnel de Vallvidrera.

Qui sap si ara les festes de Nadal li entendririen el cor i, com a bons esportistes que eren, tant ell com ella, i entrenant-se al mateix club residencial, el convidaria a casa seva ni que fos per un escalfament juntets.

Ja n’estava fart d’entrenar-se tot solet.

Comprà cava i turrons per si l’ocasió es presentés...