Espigolant records

"[Las neuronas son] las misteriosas mariposas del alma,
quizás un día, con el movimiento de sus alas
nos aclararan el secreto de la vida mental"
(S. Ramon y Cajal)




El rellotge marcava les 20h. Les estovalles a quadres blancs i vermells reposaven pacientment damunt la taula. El got pràcticament buit. Hi havia repartides quatre engrunes. La mà de l’Angelina es recolzava damunt d’aquell recollidor de molles de pa com la que tenia l’àvia a casa quan ella hi anava els dissabtes a berenar. El gest tremolós de la mà esquerra li balancejava tímidament d’un cantó a l’altre. A fora, el termòmetre marcava 30º. Tenia les galtes humitejades.


*


Aquell estiu la calor picava. Les cortines blanques s’escapolien per la finestra mig entreoberta. Feia unes quantes hores que havia sonat el telèfon i havia apressat les passes per despenjar-lo.

- Som a La Jonquera. Si tot va bé, arribarem a l’hora de sopar.
- Ja patia! Moltes ganes de veure-us! Us he fet crema!

Va penjar feliç. A la cuina tot estava força apunt i tant sols quedava netejar els plats que havia embrutat per cuinar els postres de benvinguda. Li agradava veure la seva neta de tant en tant.

Un retruny de cassoles va ressonar per tota la casa. Damunt aquell jardí de rajoles verdes, el seu cos estès. Tot seguit, les claus obrien la porta de casa.

- Ja som aquí! Iaia? Iaia! Estàs bé?

- Penso que he relliscat, noia... Quina alegria veure’t! El sopar és a taula!

Una caiguda com tantes d’altres però que l’advertia de la inestabilitat de la vida. Moments viscuts balancejant-se d’un cantó a l’altre. Alguns molt dolços, d’altres més amargs. Instants que rodolaven igual que aquell cassó ja ben net de la crema que els hi havia preparat per mostrar-los la seva alegria de veure’ls altra vegada. L’Angelina li agradava servir als altres i especialment a l’entorn més proper.


*

La recuperació de la darrera trompada va ser més lenta de l’habitual. Sortia de la fruiteria amb el seu carro de la compra i no sap com però va trobar-se a terra envoltada de pomes, plàtans, alguna taronja i un enciam. Li pesaven els anys i cada dia tenia més dificultats per caminar. El ritme era lent, com el de la vida. Poc a poc, la memòria li fallava en les coses més banals. A casa ja no s’hi podia estar. Però prenia més consciència de les coses senzilles. Un gest de tendresa quan l’ajudaven a pentinar-se els seus cabells. Una paraula dolça abans de tancar el llum de l’habitació. El moviment harmònic dels dits girant una nova pàgina de l’àlbum de fotografies que fullejaven plegades de tant en tant. La complicitat en la seva mirada.

-Te’n recordes, iaia?

...

No tenia clar si a la iaia li quedava alguna engruna de memòria, però acompanyar-la una estona recordant moments amb aquells àlbums de fotografies la feia feliç. La omplia.

Aquelles mans tremoloses seguien en moviment. No quedava cap resta d’engrunes als requadres de les estovalles. Mica en mica, sense cap pressa per arribar al final, havia anat espigolant, engruna a engruna, tots aquells records. Els tenia recollits sota el palmell de la seva mà. Rugosa, plena de plecs que marcaven la infinitud de camins que a diferents ritmes havia anat traçant al llarg de la seva vida. No li quedava massa res més per fer que nodrir-se de tots aquells moments viscuts. Espigolar-los era el seu entreteniment mentre seia postrada a la cadira de rodes en aquell racó de la residència.

-Angelina, maca! Que tens més set? Ara enretiraré les estovalles.


Li vaig agrair. Les mans de la iaia estaven ben arrugades com les estovalles. Lentament les va enretirar i la seva esquerra va enfilar-se fins a fregar-se sota els ulls. La cuidadora va enretirar amb energia el got i el recollidor de molles va desaparèixer d’una revolada. Vaig pensar que ja no li quedava massa res per veure. S’eixugava la darrera llàgrima. La vida s'escapolia. La taula neta. Cap engruna. Seguia transcorrent el temps al mateix ritme. Silent esperava el moment que ella l’acompanyés fins al llit.

El rellotge marcava les 21h.

- Bona nit, iaia. Que dormis bé. La setmana vinent tornaré a venir.

Els seus cabells reposaven damunt d’aquell coixí. Tot era blanc i pur. Potser era l’hora d’abraçar l’àngel de la memòria.





Un relat dedicat a tots els 'àngels de la memòria' que guarden amb cura els documents (fotografies, postals, escrits, cartells...) que ens permeten recordar d'on venim. També dedicat a tots els àngels de la guarda, a les famílies, a les persones cuidadores i a tothom qui celebra el seu sant el 2 d'agost (Angelines, M.Àngels, Àngels, ...).
I per a les meves àvies, eternes.