Esperant el llamp

Lligat al parallamps, a la teulada del col·legi d'arquitectes de la capital del regne, en Josepet Deuvosguard pensa com ha arribat fins tan amunt. Fa memòria dels temps quan tot just era un vailet i ja es sentia fascinat per la elegància dels edificis de la capital de la república veïna. Això, però, li queda molt lluny i ho tenia amagat al fons de la memòria; tant que durant la meitat de la seva vida professional no hi havia tornat a pensar. Aquells anys d'infantesa al país veí, on havia crescut i havia quedat seduït per la bellesa que trobava a cada pas que feia per seus carrers, havien quedat esborrats per la realitat quotidiana.


Ara pren consciència de la raó per la qual va decidir fer-se arquitecte, enlloc de diplomàtic com el seu pare, fins els divuit anys havia viscut en cinc de les ciutats més espectaculars del món. De tornada al país dels pares va estudiar per poder fer els edificis més bells del món. Però es va trobar que allà els interessos eren uns altres i els edificis no són pas tan elegants, ni tant majestuosos, malgrat pretendre-ho. Al començament havia mantingut, sense ser-ne gaire conscient, la fascinació per la bellesa combinada amb la funcionalitat de l'arquitectura de la república dels seus primers anys. Però quan va començar a moure's pels cercles professionals, com que no era un home mancat d'ambició, es va adonar que hauria de ser força pragmàtic.


Així, amb el pas del temps, va arribar als nivells més alts de reconeixement, fins a aconseguir el lloc d'Arquitecte Reial. Alhora que s'allunyava de l'idea primigènia de bellesa i proporció sorgida a la veïna República. Però així com a allà no hauria pogut mai fer el que havia fet, tampoc mai hauria estat sentenciat a un castic tan cruel, sobretot tenint en compte que no havia fet pas res que no fessin molts altres que havien arribat tant lluny com ell. Aquell mateix any havien caigut vint-i-cinc edificis a part dels tres dels que havia fet ell. Però només a ell l'havien condemnat a esperar El llamp.