Cal Pardal

Tenia cinc anys i cada cop que passava per davant de cal Milhomes em mirava estupefacte la casa, no podia entendre com hi podien cabre tants homes en una casa tan petita com la nostra. Però al cap de tres anys van aparèixer els fills d'en Rafel, un de cal Milhomes que havia marxat a Mèxic. I, a l’escola, va aparèixer en Rafaelito, que parlava una mica del català del seu avi i, com deia la padrina, era un soca.

El cas és que el poble era petit, tothom es coneixia i els nois de la nostra època no teníem mandra per a res. No érem pas dolents, però tampoc teníem gaires consideracions i, en Rafaelito, no va despertar pas la nostra compassió. Bé, d’entrada, ens vam escarrassar en acollir-lo, perquè a casa de cadascú ens ho havien demanat vehementment i, sobretot, perquè les espardenyes volaven amb força facilitat. Però va passar el que havia de passar i vaig començar a entendre que és ser un milhomes.

El noi volia ser sempre el primer, es pensava que era més llest que els altres i, el que era pitjor, que tots l'havíem d’entendre i fer-li cas. Al final prou que ni vam fer cas i que li vam explicar com l'enteníem, tant que va anar coix durant un mes, però és que qualsevol altre, al seu lloc, ho hauria deixat córrer a temps. També nosaltres, a causa de la seva coixera, vam fer penitència tot el mes. I va ser en una d’aquelles tardes, què passava tancat a casa ajudant la padrina després d’anar a escola, que vaig poder aclarir-ho.

Em va explicar que un rebesavi d’en Rafaelito, que també era un soca, es va encarar amb el sergent del destacament i el va reptar a fer un torcebraç què va guanyar sense contemplacions. I, des d’aquell dia, la tropa es va dedicar a fer-li la murga i ell no va deixar de burxar el sergent. Després, quan li vaig demanar que m’expliqués per què som de cal Pardal, em va dir que no m’assemblava gaire al rebesavi.