Punt d’inflexió

Ahir a la tarda, al supermercat, hi havia tres caixes obertes i sabia que, triés la que triés, com sempre, seria la més lenta: hi hauria un codi de barres que no voldria que el llegís el lector, una senyora que discutiria si un producte estava d’oferta, la marquesa que no començaria a omplir la bossa fins que li haguessin passat tots els articles, el senyor que repassaria el tiquet i trobaria que no era correcte, la targeta de crèdit sense crèdit què «acabo de fer servir fa un moment i anava bé». El que fos que hagués de passar passaria, un atac de cor, un robatori, un llamp!, a la cua que jo triés i, tots els que havien arribat després de mi a les altres, enllestirien abans. Era una llei immutable, la cua que jo triava sempre era la més lenta, fos on fos, al súper, al peatge, al control de l’aeroport, al banc, on fos! Però ahir no, després de set anys vaig triar la cua més ràpida i amb diferència, o ella em va triar a mi.

Al vespre, de camí cap a casa, tenia una sensació estranya, un pressentiment que no aconseguia identificar, quelcom que sabia que no em deixaria dormir. I això que, des que havia arribat a aquell barri, feia set anys, vivia força tranquil, a prop del camp, sense soroll ni contaminació i amb pocs veïns, en general agradables. Vaig anar a dormir pensant que alguna cosa s’havia trasbalsat i la meva vida havia perdut l’equilibri, patint per com seria a partir de llavors.

Avui al matí, al sortir de casa he trobat a faltar el Misifú, el gat negre de la veïna. Ens veiem cada dia i ens saludàvem, mai n’he fet cabal de les supersticions, però me n’he adonat que ahir tampoc ens vam creuar. I, ara, s’han obert les portes de l’infern sota els meus peus quan l’única caixa que ha passat via ha estat la que havia triat jo, la més llarga.