Un lloc a la història

En Jesús Ics no era de la colla però l'admiràvem: tenia totes les virtuts per a ser un líder. Sabia convèncer, no tenia escrúpols i no se li notava, queia bé a la primera impressió, tenia un somriure seductor i amb la mirada sabia expressar qualsevol emoció que li convingués. Era intel·ligent, molt intel·ligent i una mica clarivident. Ja de petit, a l’escola, aconseguia sempre ser el delegat de curs i va assolir instaurar el cap de delegats i ser-ne. A la pràctica, el darrer curs s’havia convertit en el cap suprem de tots els alumnes i a tothom li semblava bé, alumnes, pares, docents, perquè, de fet, les coses anaven millor que mai.

El que sí que no tenia era una ambició desmesurada ni falta d’autoestima i, per tant, no es deixava endur mai per cap mena de pulsió autoritària. Acostumava a ser ponderat en les seves reflexions i equitatiu en les seves decisions. Tot això li servia per a prosperar i encaminar-se de manera inefable al lloc que la història ja li havia reservat. Després de l'època de l’escola primària no el vaig tornar a veure mai més, en persona. Però ben aviat el vaig començar a trobar als diaris. De primer per les vagues universitàries que van trasbalsar el país dues setmanes. Al cap d’un temps per l’aturada general què ho va paralitzar tot durant vint dies. En acabat, va crear un partit revolucionari què, contra tot pronòstic, va guanyar les eleccions amb el seixanta-nou per cent dels vots i una participació del noranta per cent. El primer dia de mandat va nacionalitzar totes les empreses de serveis essencials. Després va gravar amb una contribució del noranta-nou per cent totes les grans fortunes. I a partir d’aquí la cosa només podia anar a més i no tenia aturador.

No tenia aturador o això semblava, perquè havia molestat a tothom que fos algú o tingués alguna cosa. Un dia el van trobar mort de mort natural i, de la manera més natural, tot va tornar a l’ordre natural de les coses. El seu lloc a la història era l’oblit, o no?