Un déu retirat

La tarda era lleugerament càlida, la cervesa ben freda i les butaques de vímet còmodes. Seia al porxo del veí nou amb qui encara no havia parlat fins que, feia una estona, el camió de la brossa havia trinxat el meu cotxe. Ell tenia un somriure franc i lluminós i començava a sentir-me relaxat escoltant la seva conversa banal. Era dissabte, la meva dona havia anat a ca la seva germana i jo no tenia gens de pressa. En un moment donat vaig recordar com havia anat l’accident i li vaig dir que aquell camió hauria d’haver topat amb el seu cotxe, que havia estat com si una mà gegant l’hagués desviat cap al meu.

Es feia fosc, però encara no hi havia cap llum encès i em va explicar la seva història. Que havia estat un déu, feia molt de temps, quan els homes eren capaços de creure en forces sobrenaturals. Que no era l’únic déu, és clar, i no tots eren iguals, a alguns dels seus companys els agrada organitzar trifulgues entre els humans. Que ell, en canvi, es distreia ajudant-nos i el divertia la nostra ingenuïtat. Que al cap del temps s’havia adonat que s’avorria i havia decidit deixar de fer de déu i viure vides humanes, però que no havia pogut estar-se d’apartar el camió del seu cotxe. Vam continuar xerrant força estona i va confessar que, en realitat, no era ben bé un déu, sinó que ell i els seus companys havien fet un aterratge d’emergència, feia mil·lennis, i que n’havien de passar molts més fins que els vinguessin a rescatar.

El matí era lluminós, tenia el cap enterbolit i el meu cotxe estava intacte. Hauria jurat que, el dia abans, un camió l’havia trinxat i que havia estat xerrant, fins ben tard, amb el veí que m’explicava unes històries fantàstiques. Vaig anar a casa seva, perquè em tragués de dubtes, però no n’hi havia cap rastre i la casa estava deixada, com abans de la seva arribada. Tornant confús cap a casa pensava que ho devia haver somniat tot, però m’hi vaig trobar un gruista que venia, pel comunicat del dia abans, a recollir el meu cotxe.