A la vora del cingle

Aquest matí la Intrèpida s’ha enlairat cap a la lluna on han estat construint l’Arca, una nau gegantina que ha de dur la humanitat a fora del sistema solar. No pensava pas que ho arribaria a veure mai, tot i que de petit hi havia somniat veient series a la televisió què feien que això de l’espai semblés molt senzill: «L’espai, l'última frontera.». Érem nens encara i fèiem volar la imaginació, tot ens semblava possible i el temps passava tan de pressa que pensàvem que aviat tothom podria viatjar d’un planeta a l’altre.
L’estiu que vaig fer els onze anys la família de l’enginyer Lem va ser la novetat al poble i a la colla de les vacances s’hi va afegir l’Stanilaw, que era un any més gran. Les nits clares ens explicava com el seu avi, allà d’on venien, li havia ensenyat a trobar estels i els planetes al cel. I ens feia la lliçó, gràcies a ell sé localitzar Orió, el Carro, Cassiopea, Mart, Venus... Una tarda era assegut a la vora del cingle on tot sovint anàvem a contemplar l’infinit, que dèiem. Jo m’hi acostava mentre el sol s’acabava de pondre a la nostra esquena i ell mirava la lluna que pujava plena i immensa a l'horitzó: un dia hi aniré, em va dir sense girar-se; i és per això que ara em ve a la memòria. Després del telenotícies he pujat al terrat a mirar la Lluna, fa dies que gairebé només parlen del «Viatge del mil·lenni».
Alço la vista per contemplar el satèl·lit que és l’Arca en l’òrbita lunar i rememoro aquell estiu de somnis. I d’aquí a uns minuts el comandant Lem ordenarà la maniobra d’acoblament de les dues naus i començarà la trajectòria per dirigir l’Arca Intrèpida cap a la Terra en una primera fase d’acceleració. Haurà de fer un joc de caramboles planetàries, per aconseguir la velocitat per engegar els Motors de Pulsació i, desprès, passaran cinc anys d’acceleració i uns altres cinc de desacceleració abans que arribin a Pròxima Centauri.
Al final, l’Stanislaw s’ha passat de llarg la Lluna, no sé pas si deu recordar aquell dia a la vora del cingle?