Com gotes d’aigua

Recordo aquell dia que el món feia olor de crispetes i colònia barata. Érem pobres però joves i teníem el temps del nostre costat. Fèiem cua per entrar al Cinema Maldà, anàvem a veure L’Home Elefant i, malgrat totes les nostres pors i dubtes, érem invencibles perquè no podíem mostrar-nos febles. Sempre que podíem, en aquells temps era així, ens fèiem petons i ens fèiem abraçades i les nostres mans resseguien l’un a l’altre, però en aquella sessió de cinema no va ser així. Al sortir vam anar a fer un volt i vam entrar en una granja a fer un toc. Va ser llavors quan m’ho vas dir.

Llavors vaig pensar que m’havia tocat la rifa i hi vaig estar pensant durant molt de temps, de fet encara hi penso ara i hi he pensat sempre de tant en tant. Sempre tindré un somriure per a tu, fins i tot si un dia la meva mirada no et somriu t’estaré somrient per dins; em vas dir amb un posat una mica seriós i molt tendre que només vaig poder contestar amb un somriure i una llàgrima.

Avui l’olor de les crispetes m’ha transportat i, per una estona, tornàvem a ser al cinema. No podem pas queixar-nos de la vida que hem tingut. Potser, fins i tot, amb més moments bons que no pas dolents. Tot i que la vida se'ns ha rifat. Sempre tinc els teus somriures a més a més de les teves atencions. I saps que tu tens els meus somriures ni que ara ja no te’ls pugui fer.