Cercador
Espaguetis o no, prestem atenció!
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
ESPAGUETIS O NO, PRESTEM ATENCIÓ!
M’adono que al paladar de la Lia s’hi treballa de valent, cadenes de lletres intercalades amb espais tímids que generen un missatge. Sense el mot clau en cada oració, que s’entendria el significat? Hipnotitzat per la dolça melodia del foc guspirejant, m’entretenia peça a peça entre silencis intermitents. Un puzle saps, convertit en ambició naufragada. Passada una eternitat la imatge et revela que poder-la veure construïda havia estat un fet somiat, soc un despistat. La categoria de la peça perduda, però, és determinant: no és el mateix un rostre sense expressió que una taula sense cantonada. “Mama, i avui doncs, que hi ha per dinar?” deixava caure aquells mots ja notant els nervis coneguts, qui sap, potser tocava verdura; no sempre s'està preparat per qualsevol resposta. A vegades responent-me amb desídia s’equivocava: “macarrons”. La il·lusió del bon profit trencada per la presència d’uns espaguetis inesperats. “Mama, això no són macarrons”, però ella s’excusava: “fill, al cap i a la fi, tot es pasta”. Una barbaritat, jo no podia estar més contrariat. Els espaguetis són llargs i prims; però els macarrons són curts, gruixuts i sense el forat del mig no tenen cap sentit. Ja saps el que és imprescindible per disfressar-te d’espagueti. La Lia i els verbs, vaig estar fent un puzle, encara que faltava una peça, i vaig menjar pasta, però no macarrons. Absort pel documental de lleons i gaseles el temps de l’hora de dinar corria més ràpid que un guepard. En Jordi em preguntava si havia estat bo el menjar, i jo, que no m’hi havia fixat, “eren espaguetis o macarrons?”, li responia que em deixes gaudir del record del meu viatge a la sabana. On deu parar en Jordi ara? Si falta una peça avui és perquè és necessari, cuida-les, qui sap quines quedaran per jugar el dia del teu aniversari. Gaudint del present, podríem afirmar que l’imprescindible és enfocar l’atenció en el moment…
La Lia em mira amb cara d’enfadada: “M'estàs escoltant?”
Pseudònim
- El cranc eixerit.
M’adono que al paladar de la Lia s’hi treballa de valent, cadenes de lletres intercalades amb espais tímids que generen un missatge. Sense el mot clau en cada oració, que s’entendria el significat? Hipnotitzat per la dolça melodia del foc guspirejant, m’entretenia peça a peça entre silencis intermitents. Un puzle saps, convertit en ambició naufragada. Passada una eternitat la imatge et revela que poder-la veure construïda havia estat un fet somiat, soc un despistat. La categoria de la peça perduda, però, és determinant: no és el mateix un rostre sense expressió que una taula sense cantonada. “Mama, i avui doncs, que hi ha per dinar?” deixava caure aquells mots ja notant els nervis coneguts, qui sap, potser tocava verdura; no sempre s'està preparat per qualsevol resposta. A vegades responent-me amb desídia s’equivocava: “macarrons”. La il·lusió del bon profit trencada per la presència d’uns espaguetis inesperats. “Mama, això no són macarrons”, però ella s’excusava: “fill, al cap i a la fi, tot es pasta”. Una barbaritat, jo no podia estar més contrariat. Els espaguetis són llargs i prims; però els macarrons són curts, gruixuts i sense el forat del mig no tenen cap sentit. Ja saps el que és imprescindible per disfressar-te d’espagueti. La Lia i els verbs, vaig estar fent un puzle, encara que faltava una peça, i vaig menjar pasta, però no macarrons. Absort pel documental de lleons i gaseles el temps de l’hora de dinar corria més ràpid que un guepard. En Jordi em preguntava si havia estat bo el menjar, i jo, que no m’hi havia fixat, “eren espaguetis o macarrons?”, li responia que em deixes gaudir del record del meu viatge a la sabana. On deu parar en Jordi ara? Si falta una peça avui és perquè és necessari, cuida-les, qui sap quines quedaran per jugar el dia del teu aniversari. Gaudint del present, podríem afirmar que l’imprescindible és enfocar l’atenció en el moment…
La Lia em mira amb cara d’enfadada: “M'estàs escoltant?”
Pseudònim
- El cranc eixerit.
Comentaris
-
Relat rebut[Ofensiu]Concurs ARC de microrelats a la Ràdio | 19-04-2022
Relat rebut correctament. Entra a concurs.
Gràcies per participar.
Comissió XII Concurs ARC de microrelats
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!