Escac a l'ast

Un relat de: llpages

Només hi ha una cosa més terrible que buscar taula per dinar sense haver reservat, amb tota la família morta de gana al cotxe sota un sol de justícia un Divendres Sant, data assenyalada quant a gent en ruta de vacances: que una sogra afamada formi part del passatge i que faci ús de la seva llengua afilada per buscar al responsable d'aquest desori (o sigui, el gendre). Perquè si la canalla plora de gana (la llet del matí dels nanos ja havia fet el seu camí de retorn cap a la tapisseria del cotxe en agafar massa de pressa el primer revolt de la carretera) i la dona s'exclama de la "genial" idea de sortir d'excursió un dia en què ni els gats, animals casolans per antonomàsia, es queden a casa, desori és la paraula més lleu que se m'acut. Si diuen que la fam fa que l'enginy s'aguditzi, espavilant-se en trobar una sortida a una situació extrema, la set afegida d'una vella xaruga li fa moure la llengua (encara més) per a pronunciar l'impronunciable a fi de carregar tota la cavalleria sobre la víctima propiciatòria (de nou el gendre, ho sento, és el protagonista involuntari).
Per tot això, quan va aparèixer a la carretera un rètol anunciant pollastres a l'ast "Strómboli", la meva ànima va omplir-se del benaurat sentiment salvífic que experimenta un nàufrag en divisar terra (no, no puc ser algú perdut pel desert quan entrelluca un oasi, perquè en aquest cas podria tractar-se d'un miratge, i el meu estat d'ànim no estava per efectes òptics, i la meva sogra, qui per desgràcia no és cap miratge, menys encara).
- Torna amb un pollastre o no tornis - van ser les darreres paraules profètiques de la meva mare política abans que baixés del cotxe. Els parents no te'ls deixen triar, diuen, però i els parents polítics? Malauradament, tampoc.
Vaig agafar torn. Allò no era un número, era un paperet de color on s'hi llegia "Blanques". Encuriosit, vaig adonar-me que en el següent posava "Negres", el que em va decidir a preguntar "a vostè què li ha tocat?" a la persona que tenia davant meu. "Negres, lògicament". Quan vaig alçar el cap, intentant treure'n l'entrellat, els meus ulls van topar amb una pantalla enorme situada sobre el taulell, on s'hi reproduïa una partida d'escacs. El que faltava per acabar d'enredar-ho tot.
- Perdoni... - però un xxxst generalitzat que sortí dels que feien cua em va fer adonar que hi havia un silenci molt poc habitual en aquests tipus de locals. La gent no parlava del temps, ni de la família, ni de futbol ni dels plats preparats que tenia exposats al davant. La gent rumiava! I ho feia sobre una partida d'escacs! Quan vaig pessigar-me per a saber si estava somniant, qui em precedia va decidir d'aclarir-me un xic aquesta situació surrealista amb un filet de veu quasi inaudible.
- Quan sigui el seu torn, primer li demanaran que faci la jugada del color que li ha tocat, i després ja podrà fer la comanda. Aquí juguem tots contra tots perquè s'examina a cadascú individualment, per això ningú parla amb el seu veí, tothom pensa en la seva millor jugada.
- I això, quin avantatge té?
- M'explicaré: un cop hagi anunciat el seu moviment, l'amo del local, el senyor Strómboli, avaluarà el seu grau de contribució en la millora de la posició de cara a aconseguir la victòria del seu bàndol.
De senyors Strómboli tan sols en recordava un: el titellaire que raptava Pinotxo per explotar-lo al seu espectacle, segons la versió de Walt Disney per al cinema del famós conte de Collodi. Val a dir que aquest empresari que veia ara trafiquejant darrera el taulell hi era clavat: cap pelat, barba negra, llarga i poblada sota uns narius extremadament dilatats i somriure exuberant amb exhibició impúdica d'un dentat més propi d'un èquid que d'un ésser humà; camisa blanca arremangada sota una armilla verda amb botons daurats que acaba on comença una panxa prominent protegida per una faixa ampla i vermella que amb prou feines deixa veure uns pantalons pirates foscos. A diferència del ninot de la pel·lícula, un davantal ple de medalles dels olis i salses que remena t'avisa de que hi ha quelcom que no lliga amb el record infantil. En aquests casos, disposar d'una referència, encara que pertanyi a la ciència ficció, és cabdal per evitar d'entrar en un estat de desesperació creixent.
- No acabo de veure-li el perquè de tot plegat, ja em perdonarà...
- No ens posem nerviosos: segons el nivell d'encert de la seva jugada, a criteri del senyor Strómboli, gran amant i entès d'aquest joc, vostè rebrà un premi: una bossa de pa d'all o bé bastonets a l'oli d'oliva verge si el moviment no li acaba de fer el pes, una bossa de patates si considera que la cosa promet o fins i tot el pollastre a l'ast gratuït si ha fet una jugada aguda, el cas és que el client té l'al·licient de rebre sempre algun extra a la seva compra contribuint a la partida engegada en aquell moment. Però encara hi ha més: si l'atzar li concedeix de fer l'escac i mat final, aleshores pot triar entre endur-se'n un altre pollastre avui o bé el proper cap de setmana. Ah, i tots aquells que han format part del bàndol guanyador tenen de regal una ampolla de cava en acabar la partida (a recollir quan es vulgui mentre conservin el paperet del torn, no caduca).
Acostumat a comprar aquesta mena d'àpats en llocs avesats a vendre'n de pressa i sense gaire diàleg entre el dependent i el pare de família amb poques ganes de cuinar (entre d'altres motius, generalment per culpa de barreres lingüístiques poc afavorides a caure), fent ús d'olis reescalfats amb excés i solidaritzat involuntàriament amb les víctimes quan un es troba exposat al mateix caliu que cou els pollastres mentre es fa cua, l'establiment del senyor Strómboli era com ingressar a l'Acadèmia d'Atenes dels Rostidors. I, si no em creieu, fixeu-vos què va afegir el meu cicerone particular:
- L'amo del negoci ha aconseguit, amb aquest mètode, tres fites remarcables: un ordre en la botiga marcat per la cadència de les jugades, un silenci molt més gratificant per a treballar i que la gent s'aficioni, els dies de festa assenyalada, al joc que l'apassiona. El senyor Strómboli ha desterrat les baralles per a saber qui anava al darrera de qui si es perdia algun número del turnomàtic i la típica cridòria sostinguda que convertia l'espai davant del taulell en un orgue de gats.
Encara s'afegí una nova veu a aquesta acurada explicació, la de qui tenia darrera meu:
- Jo aprofito per pensar la jugada i encara tinc temps per donar voltes a l'obra d'arquitectura que tinc entre mans, tot i que no em puc queixar perquè els clients no m'emprenyen amb esmenes al projecte: estic dissenyant un cementiri. Ara que, pel que sé, hi ha d'altres que aprofiten el silenci per a passar comptes mentalment, reflexionar sobre plans de futur o bé fins i tot per a resar. Estic convençut que la gent li ha agafat tant de gust a poder gaudir d'uns minuts de pau interior, per desgràcia tan absent en les nostres atrafegades vides, que vénen a comprar aquí més atrets per aquest silenci reparador que pel escacs en sí. Diuen que fins hi tot la missa d'avui, dia de precepte, se'n ressent del nombre de fidels!
"Xxxst!", va sentir-se de nou. Llàstima que tant d'aclariment no m'alleugerís l'angoixa creixent que m'envaïa: no hi entenc ni un borrall de jugar als escacs! Com reaccionaria la parròquia si feia el moviment que perdia a l'acte? Només de pensar en les cares d'esglai que posarien els allí presents en veure agafar la peça errònia i deixar-la en la casella equivocada, llençant per terra tot un matí d'esforç concentrat, se'm feia un nus a la gola. A més, no tenia escapatòria: fora m'esperava la sogra ferotge disposada a queixalar el primer que sortís del pollastrer, independentment del sexe o de l'estat civil. Estic ficat en un atzucac que déu n'hi do!
La reflexió no va tenir temps de cloure's amb l'assossegament desitjable. Des de la porta d'entrada a la botiga va sentir-se un crit esfereïdor:
- PROU!!
I, a contrallum, negre sobre blanc, va retallar-se una figura que recordava la d'un pistoler del Far West, amb barret d'ala ampla i fusell allargant el seu braç dret, avançant a poc a poc cap al taulell del Saloon. Aquest esgarip imprevist va crear una angoixa generalitzada als allí presents (exceptuant si hi havia cap pianista, per allò del rètol de no disparar sobre ell que lluïa en aquells locals de l'oest americà), trencant el fil de les variants que, una vegada i una altra, es repassaven mentalment abans no s'arribés al moment decisiu de fer la jugada. La realitat no va tardar en revelar-se amb tota la seva cruesa: un monyo mal recollit feia de capell, el fusell va resultar ser la crossa recolzant d'un impossibilitat i les passes intermitents i amenaçadores no eren altres que les tentines d'una anciana mig esguerrada. Efectivament, la sogra havia trencat el silenci quasi monacal amb una entrada triomfal que va paralitzar tota activitat, assolint que un conjunt d'ulls esbatanats es fixessin en aquest intrús agosarat. I l'atac no va acabar aquí: la sogra va definir la partida amb una performance digne d'un gran mestre.
- Vinga, juguen blanques, oi, refotut gendre? Doncs mous la dama a g8, cordills, on fas escac al rei negre arraulit a h8; com que la dama té el recolzament del cavall blanc a h6, les negres han de matar a g8 amb la seva torre i, aleshores, el cavall d'h6 fa escac i mat a f7, entesos? El mat de la coça, ras i curt, que això és més vell que l'anar a peu. Gendre, fes-me el fotut favor de tornar cap al cotxe a calmar les feres dels teus nanos amb aquesta bossa de patates abans no rebis una altra puntada de peu molt més real que la de la partida. Si us plau, si són tan amables, el pollastre i el que faci falta, caixa cobri i toquem el dos, que l'estómac ja em toca a l'esquena.
Jo, el gendre, salvat d'aquest tràngol pel mateix botxí! No ho diuen que "qui té una sogra, té un tresor"?
En comentar l'anècdota, algú em va dir després que havien rebatejat l'establiment, que ja no es deia "Strómboli", que ara era "Calamity Grandma" (un homenatge v
elat a Juanita Calamidad? O bé a qui tots penseu?), encara que a mi m'hauria agradat més "La Sogra a l'Ast".

llpages

Comentaris

  • Un tema molt ben trobat![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 25-08-2008 | Valoració: 10

    El relat manté l'interès fins al final tot i que no és excessivament curt. Està molt ben escrit. L'enhorabona!

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

996 Comentaris

295409 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.