Enganys VI o "Juguem a estimar-nos"

Em miro al mirall i no em reconec, et veig ajagut al llit i no sé qui ets. L'ampolla de whisky buida del terra i el desordre general de l'habitació em permeten retornar a la realitat.

Aquesta nit he imaginat la seva olor mentre et besava, mentre em deies que m'estimaves i m'acariciaves, amb una falsa tendresa que en el fons m'encanta. Sé que ja mai el tindré, i això em dol més que res al món... però si tu em dius coses maques, ja em conformo.

Tot va passar tan ràpid que ni me'n vaig adonar. Em va dir que encara m'estimava, que mai havia sentit res igual per ningú, i que sempre em voldria. Però quan poc després vaig veure'l amb ella i les mirades i somriures que li dedicava, ho vaig tenir clar. Tot havia estat un engany, un joc brut i mesquí en resposta al meu rebuig inicial.

Jo sóc tan tonta i somiatruites que d'un simple comentari en faig un mar d'il·lusions, i després venen les patacades. És clar, com podia pensar-me que ell encara m'estimava? Molt difícil és voler a algú durant tants anys sense saber-te correspost. Els trens moltes vegades tan sols passen un cop, i s'ha de saber fer-hi el viatge quan toca.

I aquí estic. Mirant-me la cara davant del mirall, amb el cos nu, la consciència tranquil·la i sentint com ronques a l'habitació del costat. Però si després em dius coses maques, em conformaré de bon grat.