Enganys II o "L'àtic"

Com cada dia que tenim cita, ella es mira a l'espill de cua d'ull abans de sortir de casa. Malgrat els anys, la seva mirada continua irradiant frescor, i el seu rostre és igual d'encisador que el primer dia que ens vam conèixer, ja fa més de mitja vida. Tothom ja dorm, per això tanca la porta tant curosament com pot. El carrer s'estén al seu davant, com un túnel llarg, sense sortida ni il·luminació. Camina, a pas decidit i valent amb un únic anhel: abraçar-me i que l'abraci, i fondre'ns en la màgia d'aquest amor secret que tant desitjaríem que durés eternament.

Dos carrers més enllà, l'espero, darrera d'una cantonada i un mur d'incomprensible vergonya on sé del cert que ella hi passarà pel costat. Quan la tinc davant, li prenc la mà, i, sense que estigui a temps de reaccionar, oprimeixo amb passió els meus llavis contra els seus, en aquesta humitat i serenor que mai he sabut trobar en cap d'altres. Aleshores comencem a caminar en silenci fins a casa meva, un àtic que està a uns deu minuts a peu.

Pujant les escales, per trencar el gel, li dic: "Saps que estàs molt guapa avui?". I ella em respon amb un tímid somriure i exclamant, burleta: "Doncs, que sàpigues que no he tingut temps de depilar-me." Tant me fa, a mi m'agrada de totes maneres, i... ja ho diuen, on hi ha pèl, hi ha alegria!

Fa temps que no ens trobàvem, a soles, sota la llum de la lluna d'aquesta ciutat ja adormida de fa hores. Els nostres llavis i boques es retroben, de nou, tant conegudes com en són, i les pells nues, en entrar en contacte, ardents, fonen tot el glaç que hagi pogut existir mai entre nosaltres.

*

La nostra història, està destinada a no arribar a bon port. En un principi, vam construir un munt de promeses i il·lusions, però, amb els anys, hem après a racionalitzar i "posar seny" a l'assumpte, i, a més, ja se sap, l'amor entre dues persones del mateix sexe mai ha estat ben vist...