Cercador
Encontre amb David
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
ENCONTRE AMB DAVID
La concurrència a la plaça de la Senyoria i els comentaris al meu entorn em distreien de contemplar a plaer l’escultura de David.
Era el primer cop que la veia de veritat; vull dir al natural, en marbre.
La curiositat em va empènyer a acostar-m’hi per apreciar-ne els detalls que havia memoritzat a les fotografies que havia vist. El pedestal era tan a prop, que em vaig veure obligada a mirar enlaire posant cara de babaua, com tothom que ho fa.
Amidant a cop d’ull la mà dreta de la figura, que segons alguns entesos sobrepassa la proporció adequada, els ulls em van lliscar cap al sexe de la figura, que quedava més o menys a la mateixa alçada de la mà. M’hi vaig quedar encantada valorant cada plec i rugositat i més no tenint, com és el cas, cap extens mostrari per comparar.
Estava calibrant la peça en la intimitat del meu pensament, quan vaig sentir una melodiosa veu d’home per damunt de l’espatlla: “Ciao signorina, sono Davide e la vedo interessata. Vorrebbe vedere l’autentico Davide a portata di mano?”
Sense entendre’l massa bé, però, vaig enrogir com un tomàquet sabent-me enxampada en l’innocent lascívia. Em vaig girar d’una revolada per enfrontar-me a l’intrús, però la ràbia se’m va fondre quan vaig veure que la veu era la d’un vell guia turístic que lluïa una placa d’acreditació penjada al coll amb una cinta tricolor de la bandera italiana.
El guia, emprant la típica facècia dels italians, va explicar-me sense immutar-se davant la reprovació dels meus ulls, que el seu cosí era vigilant de la Galeria de la Acadèmia que, com jo deuria saber, era on s’exposava l’autèntic David, el de Miquel Àngel i... (seguí bla-bla-bla, en una barreja de castellà-italià que hipnotitzava)... si hi anàvem plegats no hauria de fer cua ni res, i no sé quantes coses més.
Tot plegat ho va dir amb tanta gràcia, que vaig acceptar l’oferiment (si bé per menys diners dels que em demanava d’entrada) i potser també per fer-me perdonar haver-lo pres per un assetjador.
MOSTELA
La concurrència a la plaça de la Senyoria i els comentaris al meu entorn em distreien de contemplar a plaer l’escultura de David.
Era el primer cop que la veia de veritat; vull dir al natural, en marbre.
La curiositat em va empènyer a acostar-m’hi per apreciar-ne els detalls que havia memoritzat a les fotografies que havia vist. El pedestal era tan a prop, que em vaig veure obligada a mirar enlaire posant cara de babaua, com tothom que ho fa.
Amidant a cop d’ull la mà dreta de la figura, que segons alguns entesos sobrepassa la proporció adequada, els ulls em van lliscar cap al sexe de la figura, que quedava més o menys a la mateixa alçada de la mà. M’hi vaig quedar encantada valorant cada plec i rugositat i més no tenint, com és el cas, cap extens mostrari per comparar.
Estava calibrant la peça en la intimitat del meu pensament, quan vaig sentir una melodiosa veu d’home per damunt de l’espatlla: “Ciao signorina, sono Davide e la vedo interessata. Vorrebbe vedere l’autentico Davide a portata di mano?”
Sense entendre’l massa bé, però, vaig enrogir com un tomàquet sabent-me enxampada en l’innocent lascívia. Em vaig girar d’una revolada per enfrontar-me a l’intrús, però la ràbia se’m va fondre quan vaig veure que la veu era la d’un vell guia turístic que lluïa una placa d’acreditació penjada al coll amb una cinta tricolor de la bandera italiana.
El guia, emprant la típica facècia dels italians, va explicar-me sense immutar-se davant la reprovació dels meus ulls, que el seu cosí era vigilant de la Galeria de la Acadèmia que, com jo deuria saber, era on s’exposava l’autèntic David, el de Miquel Àngel i... (seguí bla-bla-bla, en una barreja de castellà-italià que hipnotitzava)... si hi anàvem plegats no hauria de fer cua ni res, i no sé quantes coses més.
Tot plegat ho va dir amb tanta gràcia, que vaig acceptar l’oferiment (si bé per menys diners dels que em demanava d’entrada) i potser també per fer-me perdonar haver-lo pres per un assetjador.
MOSTELA
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!