EN UNA CAPÇA

EN UNA CAPÇA


De tant en tant, pujo a l’habitació del primer pis i busco en un armari antic la capça de sabatilles de puntes. Encuriosida, i a poc a poc, sempre l’obro. Com m’agrada endinsar-m’hi! Em reconforta descobrir-hi, al si del seu silenci, la dansa del món i la fantasia del cos que celebra la vida.
Vaig iniciar-me al ball clàssic, ja fa molts anys, de ben petita. Els pares em van inscriure en un estudi de dansa a Barcelona, i, més endavant, vaig ser alumna d’una professora i exballarina del Liceu, la Maruja Blanco. A la seva escola i a la Casa de Cultura, a Granollers, vaig viure intensament el ball i, finalment, vaig entendre que la dansa és una de les arts més excelses en expressar la màgia del gest i llurs moviments.
Recordo gratament aquell grup de noies, d’edats diferents, aprenent els exercicis a les classes de barra amb una disciplina inequívoca: les cinc posicions bàsiques de peus i braços, pliés, battements petits i grans, battements tendus, dégagés, frappés, a terra i a l’aire, ronds de jambe, développés. Hores i hores per perfeccionar els passos; també, per afermar el coneixement de músiques i dramatúrgies. I a dalt dels escenaris, davant el públic, les nostres mans, cames, colls i braços es convertien en imatges dinàmiques que, sense paraules, relataven l’amor i el desamor, el perdó, el dolor, la candidesa i el consol.
Va ser una època meravellosa, la dels cinc als meus vint anys, de ball i coneixença. I avui, quan escric aquestes línies i sense pressa contemplo la capça de sabatilles de puntes, tutús blancs i mitges negres, llaços i diademes, em sento embolcallada del lirisme de la Mort del Cigne, la desventura de Giselle, l’elegància de les polques, el xarleston dels “feliços anys vint” i la dansa més burlesca del cancan parisenc de Montparnasse.

Llàntia