LA VIDA ÉS BELLA

En Marc no era precisament un entusiasta de les xarxes socials però finalment un dia es va decidir a crear el seu perfil de facebook. Era un home amic dels seus amics, bonàs, amigable i encara estimava com el primer dia a la seva dona malgrat que el cáncer se la va dur fa ja uns mesos, poc després de fer-li el regal més bonic de la seva vida: la seva filla.
Va trigar setmanes per a entendre el funcionament d’aquella finestra al món. Va recuperar amics, alguns coneguts, i es va agregar a grups d'esport. Mica en mica va omplir un buit impossible d’oblidar.
En Marc va esdevenir un descarat i gairebé sempre va ser ell qui va demanar la sol·licitud habitual d’amistat. Però aquell diumenge gairebé al migdia, les coses varen canviar. Ella es deia Raquel, era una amant dels llibres i feliç mare soltera d'un noiet anomenat Ismael. Va ser Raquel la que aquell cop li va demanar amistat. En Marc la va acceptar, tenien diversos amics en comú i li va fer una il·lusió enorme allò de tenir una amiga més.
Els primers dies simplement es varen saludar. “Bon dia!” Escrivia un dels dos i sempre l’altre responia amb un comentari agradable. Mica en mica s’anava teixint alguna cosa, encara que cap d'ells no sabia dels plans secrets de l'univers per a ells.
“La meva petita Martina bufant les espelmes en el seu tercer aniversari!" Va ser el gran titular que va penjar al seu perfil aquell dissabte a la tarda un Marc tot orgullós. Era l’aniversari de la seva filla!
Raquel no va trigar ni déu minuts en desitjar-li les més gran de les felicitacions, extensible al pare i a la mare. Quan en Marc va llegir-ho va notar com el seu cor feia un soroll estrany. Tornava a trencar-se per les mateixes esquerdes que anys abans va provocar la maleïda malaltia.
Estimada amiga meva. –Li va resposdre per privat.- La meva esposa va morir i em va deixar sol al món per a cuidar de la meva única alegria, la nostra filla… Però gràcies de tot cor.
La resposta de na Raquel va ser ràpida:
-Benvolgut amic, mai hagués volgut obrir velles ferides. Me sap molt de greu la teva pèrdua. Allà dalt segur que somriu tot veient com és de preciosa la seva petita. Us desitjo tota la felicitat del món. El meu fill Ismael és també l’únic important que em queda en aquest món i aviat també hauré de dir-li adéu.
En Marc descomptava llàgrimes en aquell moment en el que estava mirant fotos antigues de la seva dona i va ser instants després que es va fixar en aquella resposta:
-Per què has de dir-li adéu? –Va escriure immediatament ple d'inquietud aquell amic virtual.
-He passat cinc anys lluitant contra la mateixa malaltia i la solitud no és bona consellera. Estic molt cansada amic Marc. Ja no puc continuar lluitant. Ja no vull fer-ho més.
Va ser en aquell moment quan un quadre amb una foto de la seva dona amb el més hermós dels somriures va caure al terra. No es va trencar el vidre però si va cedir el marc. Al recollir-ho tot va acaronar aquella fotografia com si fos un tresor. Aleshores va descobrir darrera ella una nota manuscrita de la seva sempre estimada muller: “No deixis mai que ningú renuncïi a la seva força contra aquest flagell, contra aquesta malaltia. La vida és bella. T'estimo."
En Marc va passar aquell dia i els següents pendent de na Raquel. Li escrivia a tothora, animant-la i s’oferia en tot el que pogués fer per ella. Ja no tenia temps per als seus altres amics del facebook, només hi era ella, el seva amiga Raquel. Volia complir amb el desig de la seva esposa. Un dia es va sorprendre a si mateix dient-li a Raquel: "La vida és bella". La mateixa frase que li deia a la seva dona quan es perdia en els seus ulls encara plens de vida.
Les setmanes van passar i va arribar un dia difícil. El "Dia gris" el varen batejar tots dos. Aquell matí na Raquel sabria si la quimioteràpia i altres tractaments havien aconseguit acabar amb la fatal malaltia.
-El meu estimat amic, tu m'has fet molt forta, però avui estic morta de por. Jo no em veig amb forces d'anar a l'hospital. Només vull plorar.
La resposta d’en Marc va ser instantània:
-Si us plau, estimada amiga, estic des de les vuit d’aquest matí esperant en la sala d'espera de l’hospital. Jo estaré amb tu en el teu dia gris per a pintar-lo amb màgia si és necessari.
Raquel va prendre menys d'una hora en arribar. Aquell amic del facebook li va donar una força que ni ella mateixa coneixia.
Com dos adolescents ximples no varen saber com saludar-se. A en Marc li tremolaven les mans i aquell pom de flors va estar a punt d'acabar al terra. Raquel va somriure tot agafant aquelles flors que oloraven a primavera.
-Elles dibuixen milers de colors en el meu matí gris.- Va dir na Raquel referint-se a aquelles flors.
-Li donen color al nostre matí gris. -Va ser la resposta d’en Marc.
Ningú no li va preguntar qui era. La metgessa i els infermers van pensar que era el marit preocupat. Res més.
Quan varen rebre els resultats només es van abraçar plorant: Raquel havia batut al càncer. Ja no hi havia cap gris el cel. Però el plor era necessari.
-Gràcies. -Va dir-li sense deixar d’abraçar-se tots dos. -Gràcies estimat amic meu.
-La vida és bella. -Va respondre en Marc perdent-se en aquells ulls màgics. Llavors va sentir que no estaven sols en aquest vestíbul. Gairebé va sentir a l’oida un xiuxiueig que repetia: La vida és bella. La frase que sempre es deien ell i la seva esposa per a dir: T'estimo.
En Marc i na Raquel es van casar ara fa tres mesos. A casa no hi ha res de color gris i sempre hi ha flors fresques al menjador, tot recordant que… la vida és bella.