Acaronant les teves mans

Un relat de: JESUS

Pare, sempre pare, ara només resta la teva absència. La malaltia va ser més forta i et consumí ràpid, sense espera; no deixant espai per a l'alè ni per a la lluita. Només resignació. Malaltia fatal, bèstia que només deixes solitud rera el camí. Què faig ara pare sense tu?Un mes es massa poc temps per a poder asumir el fatal desenllaç. Cada dia la mort s'apropava més i més. I nosaltres havíem de somriure. Engolir les llàgrimes fins el fartiment. Jo no sóc fort, és per això que sortia corrents de la teva habitació. Tu saps que volia romandre al teu costat, però no podia suportar veure com t'apropaves al final. Eres l'home més fort, el roure, el guia de la família, ara records.Avui tinc gravades mil imatges que encara fan mal. Potser és per això que no ho puc asumir. Quan vaig tornar de vacances ja sabia que no tornaríem a xerrar. Sabia, malgrat tot, que no podía dir-te l'adéu final. Sabies que aviat marxaries però vas preferir callar. Davant tot, tú el roure.Em miraves amb ulls cansats i el meu "fins aviat" sonà buit, hipòcrita, fals. Però, que podia fer? Era una tarda estranya de cors dividits. Una part de mi enyorava, necessitava, tornar a la normalitat, tornar a casa. Mig cor volia romandre amb tu, poder acaronar les tevés mans infinitament, sense dir ja res que sonés a fals. I les teves mans, desfetes de tants anys de dura feina varen restar quietes sobre els llençols. Només et vaig fer dos petons, com sempre feia en acomiadar-me per tornar a casa després d'estar alguns dies amb vosaltres. Però la meva parella em digué que et tornès a besar, jo no ho vaig dubtar.Els darrers petons pare, ja ho sabies, jo també. Com tantes altres vegades vaig fer la comèdia de les presses; que l'avió no espera ningú, i vaig poder sortir tocant el dos. Abandonar la teva habitació per a aturar-me tot seguit, amb la porta mig oberta rera meu, i vaig poder veure't per darrera vegada. Pare, vaig acaronar aquella porta com si fos la teva pell, d'alguna manera jo també moria per dins. Hi havia un punt i apart en la meva vida i no sabia quina paraula, quin mot donaria començament al següent parràgraf. La vida continuaba al meu voltant, jo feia una aturada al camí. El retorn a la normalitat durà només dos dies. Dos dies per a intentar cercar la pau, la concentració. No hi eren enlloc. Però em vaig ensortir, sempre però amb tu a la ment, sempre acaronant la butxaca, cercant la certesa del telèfon mòbil. Sempre pendent d'una trucada que finalment arribà un matí de dijous a primera hora.Mon germà petit va passar pel tràngol de dir-m'ho: Havies entrat en coma hepàtic. Tot el teu cos havia deixat de funcionar tret del teu cor,encara resistint-se a la realitat.Ja marxaves pare però encara quedaven unes hores, precioses hores per a tornar al teu costat, al teu llit, poder per darrer cop acaronar les teves mans. Sabien a la feina la meva situación, sabia que no tindria cap problema per a tornar a marxar i així ho vaig fer. Tot a corre-cuita, tornant a fer les maletes, encara no desfetes del tot. Escollint la roba sense saber quan tornaríem. Tot ràpid, amb l'ai al cor; no sabíem quantes hores tindríem per a nosaltres dos.Pare, ja saps que finalment em vaig comprar la casa d'Alaró. Un matí de bojos, de tràmits burocràtics i amb la maleta feta al cotxe, esperant. No podíem tornar cap a casa. Com a propietaris varem sortir cap a l'aeroport, feliços en part i amb una pena enorme que tornava a engolir-nos. La incertesa de no saber si arribaríem a temps. Jo malferit perquè mai et vaig dir t'estimo. Però de nou el petit de la família m'ajudà; malgrat que ja no parlaves ell et va apropar el mòbil a cau d'orella i ho vaig poder dir:"Pare, t'estimo molt." El plor ho envaí tot dins l'instant feliç, era un alliberament per al cor. Un vol curt com sempre, però que semblà etern. No vam facturar, qualsevol minut guanyat era un petit tresor dins la incertesa. Vingueren a cercar-nos amb nous plors, ja massa coneguts, de benvinguda. Tots deien que tu només aguantaves per a poder romandre uns instants més junts tots plegats.Sentiments contraposats: Volia veure't però també semblava que això comportaria l'arribada definitiva de l'adéu. D'alguna manera em sentia responsable de la teva mort. Dins el cotxe tothom intentava preparar-nos. D'ençà que entrares en coma tota la teva fisionomia havia experimentat un canvi brutal. Deien que ja se't notava la rigidesa al rostre, que to el teu cos estava inflat, quasi a punt de l'esclat; les teves mans, cada cop més rígides i blavenques, empetitien com si volguessin desaparèixer. Jo mentre intentava fer broma amb tothom, tallar llàgrimes, ignorar el dolor. Assegurava que estava fort, que podíen recolçar-se en mi. Era un ingenu. Arribà el moment d'aparcar, el moment de còrrer cap a la teva habitació. De nou la vella obsessió: Acaronar de nou un cop més les teves mans.Fins el personal hospitalari estava a l'aguait de la nostra arribada. Tots convençuts de què el teu cor només aguantava per a un últim adéu.El passadís es tornava etern, la porta de la teva habitació semblava no arribar mai, llunyana. Un remor persistent al meu voltant, tots comentant: "Ja ha arribat el fill de Mallorca." Al meu germà petit li donaren la notícia un rera l'altre. Estaven esperant, expectants. Una infermera seguí les meves passes, ningú creia en la meva fortalesa i varen fer bé. Motxilles cauen al terra i obro finalment la porta de la teva habitació. Només un "hola" apagat dins un ambient irrespirable. L'habitació de gom a gom ; tots el meus germans, bona part de la família i amics. Et veig i ja no ets tu, d'alguna manera aquell cos que jeu damunt el llit ja no és el meu pare.M'agenollo davant el sofà on és la mare, exhaust i vençut. L'abraço i cauen contades paraules d'uns llavis que tremolen, que ja no saben què dir. Tothom calla, el fill de Mallorca ha arribat, ara ja podrà marxar el pare tranquil. Com poder viure amb aquesta pressió sobre el cor? M'aixeco i sec al teu llit pare. Només se sent la teva respiració, irregular i massa forta. Els teus pulmons pràcticament ja no funcionen. El maleït soroll del teu respirar se'm clava a la ment, a l'ànima. On ets pare? No et puc reconèixer. Tots segueixen expectants, com si es tractés del guió d'un drama improvisat.Finalment puc tornar a acaronar aquelles mans, ara petites, massa fredes i rígides. El fill que feia uns minuts afirmava la seva fortalesa cau com un gegant vençut. No em quedaven paraules, tots miraven i callaven. Només vaig poder articular un "pobret meu" i vaig tacar el teu pijama amb les meves llàgrimes. Es trencà el silenci amb la veu de la mare, mig plorant, intentant donar-me una calma que ni ella mateixa ja no pot recordar. Una veu rera meu, la infermera que seguia les meves passes, tota sol.lícita en diu que si necessito quelcom. Jo no puc contestar i és la mare qui li demana que em porti una til.la. Marxa i aleshores tothom es volca en consolar-me. Però jo no vull consol, vull el meu pare, xerrar amb ell, compartir una estona més. Però ja no pots parlar pare, només ets un cor fort a punt de defallir dins d'un cos ja vençut per la malaltia. Em sento petit, insignificant, un no res. Jo, el teu fill, no puc fer realment res per tu i el teu respirar se'm torna cada vegada més insoportable. Ja saps pare que no sóc fort ni l'he estat mai. El mal de cap m'emvaeix, la pressió és massa forta. Continuo acaronant les teves mans però les ganes de sortir tot corrents augmenten segon rera segon. No puc fer cas de la infermera, no sento ningú, només el teu respirar. La til.la es queda damunt la tauleta de nit i gasto les meves forces en aixecar-me, necessitant fugir. Intentar absorvir tant de dolor. Amb aquesta impossible missió abandono l'habitació, fuig com un covard cercant l'aire del jardí. Un aire que no trobo ara per ara enlloc. Pare, per què vas aguantar un dia més en marxar?Tot el que teníes pendent per a fer ja està enllestit. Volies tenir tots els teus fills ben aprop i varem estar tots plegats. Tenies dubtes de com continuaria la seva vida la mare, ara ja ho saps, potser ja ho sabies.Ja ha passat més d'un mes d'ençà que ens vas dir adéu i tos continuem junts, fent-nos costat mútuament i sobretot recolçant la mare, dia a dia. Si, sabies que ho deixaves tot ben lligat i per això vas voler observar-nos un dia més, des del llindar que separa la vida del no res.Jo ara recordo aquelles darreres hores amb tendresa, però també amb la incertesa de saber que en qualsevol moment arribaria la minut fatal.Van ser unes hores per estar a l'aixopluc de la família, tots pendents de tots, a l'aguait, saber estar al costat del germà, cunyat o amic que queia vençut. Però també van ser hores per a riure, per a recordar vells temps, per a perdonar i fer-nos perdonar malentesos, per a acceptar l'opinió diferent de l'altre. Vas poder marxar tot veient la família més unida que mai. A nosaltres ens queda l'empremta d'aquesta unió. Ara puc mirar enrera i només sentir-me empenedit dels temps perduts. Ara m'adono de l'ínútil de les baralles, que no cal cridar més fort per a què l'altre ens escolti. Que s'ha de saber callar a temps per a escoltar l'altre, entendre les seves raons, aprendre a dialogar, mantenir viva la flama d'aquesta unió que romandrà, que no es desfarà amb el temps. Perquè al cap i a la fi tots em après la lliçó més dura: Demà potser ja no hi serem. Només existeix el dia present i és això el que em de viure, gaudir. Saber tenir la barra suficient de dir-li a un germà que te l'estimes.Ara ens truquem amb molta més freqüència. Volem saber els uns dels altres. Pare, per això, gràcies. Vam passar aquella nit tots junts, ningú no va voler marxar a casa. Anar de matinada pels passadissos era veure mitja família intentant l'aventura impossible d'aclucar els ulls i intentar dormir almenys uns minuts sobre sofàs incòmodes o sobre coixins damunt el terra. Tots amb cara de cansats al dia següent però ningú gosà queixar-se. De nou cap a la teva habitació; encara aguantaves pare. I vaig tornar a fugir en senti
r el teu respirar. De nou el plor i les ganes de cercar un silenci, una solitud ara per ara impossible.Sempre recordaré el moment del teu adéu. Alguns familiars xerravem i reiem tot recordant anècdotes. Bromejant els uns amb els altres quan varem sentir el crit de la mare. No vam saber reaccionar. Aleshores una veu per megafonia cridà el metge i vam fer silenci. Ens mirarem i vam còrrer escales amunt. Ningú no digué les paraules esperades, la fi de la teva agonia havia arribat i només diguérem "ja està." Finalment pare t'alliberaves de la presó de la malaltia. Només hi havia lloc per a les paraules de la mare mentre abraçava el teu cos ja inert: "Has marxat massa aviat."Llavors vaig comprendre que feia dies que necessitava dir-te mil coses; xerrar amb tu a cau d'orella. M'adonava que el no fer-ho m'estava desfent per dins. Vaig cercar paper i llapis i vaig demanar estar sol uns minuts. Ara entenia que necessitava escriure't, sincerar-me amb tu. Alguna cosa dins meu em deia que aquella carta t'arribaria. Em va costar trobar les primeres paraules, després com si fos un autòmata, va sortir tot. Romandràs per sempre més dins meu a l'aixopluc del meu cor. Aquí no hi ha malalties ni dolor i tu i jo sempre podrem trobar una estona per a xerrar. Pare, ara que finalment ja dorms, cerca el meu cor. Has vist que gran és? Mira, mira bé. Aquí trobaràs totes les pel.lícules que t'agraden veure. Què, no trobes el comandament a distància?Tu sempre tan despistat! Has vist quin televisor tens? Tot per a tu. Ei, mira per la finestra, veus el jardí? I l'hort de més enllà? Aquí sempre fa sol i podràs conrear tot el que vulguis, tal com ho feies els caps de setmana. Pare, escolta'm, aquí no només podràs xerrar amb mi, hi ha molta més gent que restarà amb tu. Dóna-li un petó ben fort a l'oncle Enric. El veus? Mira-te'l que content està passejant amb aquella parella! Fixa't bé pare, aquella parella són els teus sogres, els pares de la mare. Amb raó està tan content el tiet amb ells! Has vist quin sogres més ben plantats tens? Dóna-lis també un petó ben fort de part meva. Sé que la mare estarà més tranquila sabent que estàs amb ells i que us cuideu mútuament.Pare, mira per favor aquella parella que seu al banc. Són els meus sogres. Veus com s'aixequen? Sabien que venies a viure al meu cor i t'estaven esperant. Ells t'ensenyaran tot el que pots fer i de ben segur que us feu grans amics. Sempre han estat molt pendents del seu fill, la meva parella; vetllant dia i nit per a què estigués bé. Ara sé que estan molt tranquils, saben que cuido d'ell i ell de mi. Si sapiguessis les llargues converses que tenint sovint!Estic content pare, ara també podré xerrar amb tu sempre que volguem. De tota manera digues-li que tot està bé i que estimo moltíssim el seu fill. Ni ell ni jo hem tingut una vida fàcil però finalment ens hem trobat i junts hem encetat un llarg, llarg camí. Mira-te'ls, ja estan fent broma. Mira que el primer que et diuen: Que soc un pesat! És clar, no paro de enrecordar-me i xerrar amb ells cada dia. Pare, ja sé que la teva vida va ser molt més difícil que la meva. Gràcies al teu esforç jo no he conegut la fam com sí la vas conèixer tu. No he tingut que emigrar a altres terres amb la sola companyia d'una vella maleta. Gràcies pare per donar-me una vida millor. Per haver estat infatigable, per donar-me l'oportunitat de poder estudiar. M'has donat molt més del que el teu pare en vida et va donar. Tu no tenies cap referent per a fer de pare, per això tens molt més mèrit. Ja sé pare que l'avi i tu vau tenir unes relacions molt difícils. Un dia vas decidir emigrar tot fugint, no només de la fam; també fugies d'ell. Era un home cruel, maltractador. Pare, demostra ara la teva fortalesa que en vida ens va servir a tos de lliçó. Apropa't a aquell home que et mira inquiet des d'allà al fons. Papà, és el teu pare. Ell només cerca el teu perdó i tots dos necessiteu trobar-vos de nou, teniu que explicar-vos moltes coses. Ei pare, ja saps que l'avi finalment va canviar i a mi sempre em tractà amb molta tendresa. No va saber fer de pare però sí que va aprendre a fer d'avi. És per això que continua viu dins el meu cor. Sempre m'ha ajudat quan m'ha vist amb problemes i per això li estic molt agraït. Perdona'l.Mira pare, no t'espantis, això que has sentit a les cames són les carícies de la meva gata. Me l'estimava tant! Mira com cerca la teva companyia. Sí pare, malgrat que ara no estiguis preparat per a trobar-te amb l'avi la meva gata romandrà a l'espera fins que tu vulguis i t'acompanyarà fins a ell. Recorda sempre que tu m'has ensenyat la força que té el perdó. Continua amb la teva lliçó de vida. Sé que no em defraudaràs, mai ho has fet. Quantes emocions de sobte, eh? Sí, la mare encara plora la teva absència. És clar, ella encara no troba les forces per a continuar el camí. Tranquil, ben aviat aprendrà a comunicar-se amb tu i restareu junts de nou. Saps que sempre ha estat una dona molt forta. Ara ho serà més que mai. No et fixis només en ella, mira al teu voltant. No està sola, resta amb tots nosaltres, els seus fills. Pobreta, encara no sap com podem arribar a ser de pesats, no la deixarem sola ni tan sols un instant. És clar pare, ja sabies que cuidaríem d'ella, és la nostra mare! Sempre ha estat amb nosaltres a la vora del camí per a donar-nos la mà quan em caigut. Ara som nosaltres els qui hem fet una aturada i junts amb ella continuarem el viatge. Així m'agrada, somriu, no tens cap motiu per a preocupar-te. Ara pare descansa, han estat dies molt difícils per a tots però al final tu has estat el més fort, com sempre. T'has alliberat de la malaltia i dins el meu cor ja no tornaràs a conèixer el dolor. Ara simplement descansa, contempla la teva vida i gaudeix. És clar que sí, sempre podràs obrir aquella finestra verda del meu cor i estar amb tots nosaltres. Tots sabem que no t'hem perdut, només deixem de veure't físicament, malalt. Això es el millor regal que un fill pot rebre de son pare. Vinga, posa't còmode, t'has adonat de què tornes a respirar sense cap dificultat? Què feliç sóc! Sí, mira les teves mans, de nou fortes. Algun dia podré tornar a acaronar-les quan arribi el moment de retrobar-nos. Ara estic en pau pare, sabent que tu estàs bé. Pare tinc que anar a la feina. Xerrem en una estoneta ben curta, ja ho saps. Clar pare, jo també t'estimo molt a tu. Dorm.

Comentaris

  • QUIN FART DE PLORAR[Ofensiu]
    Sylvia | 16-02-2013 | Valoració: 10


    Buffff ma arribat a l'ànima ....
    Jo també vaig perdre essers estimats i me sentit identificada en el fet de no poder plorar i no trobar les paraules per expressar el que sento ....

    Quin fart de plorar ....

  • ho dsento molt!![Ofensiu]
    high67 | 31-07-2008

    Se molt be per el que estas pasant...jo tambè he perdut amb dos anys a dues dones molt especials per a mi,le meves avies...ja se que no e sle mateix que perdre un pare...pero jo vaig sentir el mateix,sobretot per l'avia materna...la yaya Maria
    Tot i aixi Jesus ho sento molt,de debó..ja ho saps.
    el teu amic...Xevi

  • Fa un any que vaig perdre el pare, perdó, que va morir, perque no l'he perdut...[Ofensiu]
    bocidecel | 29-07-2008 | Valoració: 10

    ... M'he posat a llegir el teu relat atreta pel títol i conforme avançava la lectura recordava aquella última setmana, aquella última nit amb tota la familia a l'habitació de l'hospital. Els dies després, les setmanes després, només podía recordar la seva agonia. Després, mentre recuperava records puntuals de tota la meva vida, aquesta agonia passava a un segon terme, i amb ella també la meva angoixa. Ara se que el porto en mí, el reconeixo en cada experiencia, cada vicència, cada decisió, en les meves paraules, en els meus gestos, en els meus fets, i també en la meva família. No ha marxat, s'ha escampat en tots nosaltres. Se que sempre m'acompanyarà i aquest ha estat el meu consol, perque el dolor de l'absència encara dura. Però jo, com tu també, he descobert tot el que em va donar, ho valoro i ho agraeixo.
    Un relat, o una carta al pare, molt tendre on aboques tots els sentiments. Gràcies per compartir-los.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de JESUS

JESUS

21 Relats

73 Comentaris

42427 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
Jesús M. Saldón Andrades, Mataró 1973.
La majoria de relats en català estan publicats en aquest web. Aquests relats i d'altres inèdits han estat editats sota el nom de Relats en colors. Editorial Seleer.
Actualment es treballa en la maqueta de la primera novel.la en castellà: "¿La isla de la calma?", novel.la de terror presentada ja a Mallorca i que es pot descarregar a Amazon.es Ja es pot adquirir la novel.la en paper a les principals llibreries: FNAC, Casa del Libro, Amazon o al web de l'editorial Albores.
L'autor es centra en el món convuls d'avui per a fer una novel.la que desperta les nostres pors més profundes fent servir, exagerant només una mica, les notícies que en els darrers temps ens hi acompanyen. Por en sentit pur sense caure en el tòpic de la sang fàcil.
Actualment, novembre de 2013, està preparant per a publicar, la segona part de ¿La isla de la calma?, sota el nom de "Calma muerta".
Trobareu més informació i forma de contacte amb l'autor, al seu web personal:

Pàgina web personal : www.jesus-saldon.com